divendres, 13 de maig del 2016

Paga doble

S’acosta el Nadal del 1945. A La Vanguardia Española del 20 de novembre, Brandy Bruch anuncia el sorteig de 1.000 pessetes i 20 viatges a Montserrat per a assistir a la Misa del Gall entre anuncis de cava Canals i Nubiola i succedanis d’ous dessecats Potax. A les pàgines d’internacional s’intueix un nou món: a Nuremberg el judici contra el nazisme arriba a la seva 23a. sessió. Als Estats Units les fàbriques que produeixen bombes atòmiques treballen 24 hores al dia i a Moscou se celebren converses tripartites entre els vencedors de la guerra per tal de repartir-se les àrees d’influència. Pocs mesos després del final de la Guerra Mundial ja s’intueix el “taló d’acer”, tot i que Churchill encara no ha tingut temps de posar-li nom.

El  cop

A les sis del matí tot just comença a trencar el dia. Quatre homes i un paquet surten del número 41 del carrer dels Rajolers i es dirigeixen a la pròxima estació de Sants per agafar el tren de dos quarts de set. Es coneixen del barri, encara que la majoria són nouvinguts. Han coincidit en alguna ocasió al Bar Buena Sombra o en alguna fontada a Montjuïc. Formen part del paisatge de pisos de rellogats i de l’estraperlo de caliquenyo amb el qual paguen el llit.

Durant tot el trajecte pràcticament no es dirigeixen la paraula. L’ambient al vagó tampoc no acompanya per fer massa gresca: hi predominen les cares lleganyoses i els badalls, barreja de gana i son. Un dels quatre homes, prim i amb vestit clar intenta fer veure que dorm, el més jove i alt té la vista clavada al paquet, el tercer, un valencià petit i rabassut, mira la riba del riu Llobregat completament gebrada, l’últim està abstret llegint, amb mans de picapedrer sosté el diari El Alcázar.

A l’arribada a l’estació de Martorell, baixen del tren i comencen a caminar per la carretera en direcció a Olesa de Montserrat. Hi ha poc trànsit i algun vianant amb el qual es creuen pel camí. Després d’una bona estona arriben al punt indicat: un revolt de la carretera comarcal que comunica Esparreguera amb Olesa, just davant del Pont del Truquell. Els 4 homes estudien el lloc i s’amagen just al tomb que fa la corba darrere d’uns esbarzers. En aquest cau improvisat el valencià rabassut desfà el paquet de paper curosament embolicat i apareix una metralladora usada ja en mil batalles. Es nota que no és la primera vegada que la manipula. En un tres i no res ja té l’arma muntada, només queda esperar. 

És el lloc perfecte per a una emboscada: una carretera encaixada en la vertical paret del barranc i un pont damunt del torrent en què s’entra i del qual se surt a través de dos revolts molt tancats que donen a una recta relativament llarga. Qualsevol automòbil, per ràpid que sigui, ha de reduir forçosament la marxa si no vol sortir de la via i acabar empotrat contra la paret o estavellat al fons de la riera. És el millor punt de la carretera per a executar el cop, tal com han indicat els contactes de l’home alt; són gent de confiança, cenetistets irreductibles, un petit nucli clandestí que es belluga entre Esparreguera i Olesa. Són les engrunes del que un dia fou El Sindicat, amb més de 500 esparreguerins afiliats.

És gràcies a aquests petits grups que la CNT pot mantenir l’acció guerrillera; informadors, zulos d’armes, subministrament d’intendència, refugis segurs... La camaraderia d’aquests militants va molt més enllà de l’afinitat dels ideals: els uneix la derrota i l’esperança, il·lusa, que a la Gran Guerra encara li falta un epíleg per a escriure. Hi ha una màxima però que cap maqui no pot oblidar: desconfiar de tothom. La commuta d’una pena de mort, tortures insuportables o l’esgotament d’estar sempre contra el món poden convertir un camarada en un condifent policial. Sempre hi ha l’ombra del dubte. Ben aviat, els quatre sabran si són víctimes d’un parany o estan a punt d’apoderar-se d’un important botí.

L'espera es fa llarga. Passen alguns camions. Al cap d'una hora, a tres quarts d’onze del matí, se sent un cotxe provinent d’Esparreguera; és el motor d'un Talbot i la matrícula és l'indicada: V-19608. En arribar al torrent, l’automòbil redueix la marxa per agafar el revolt d’entrada al pont. El més jove dels quatre maquis dóna l’ordre d’obrir foc: «Ara!» i es dispara un tret seguit d'una ràfega de metralladora. Set bales impacten contra al cotxe, que dibuixen una diagonal imperfecta que va del capó fins al vidre del parabrisa. De cop, s'atura el soroll dels trets, l’arma s’ha encallat. El conductor, Domingo Carbó i Llop, amaga el cap, no es deixa intimidar i prem l’accelerador a fons. El Talbot marxa escopetejat per una carretera que es coneix de memòria. Malgrat l'ensurt, només el fuster Agustí Simó i Codina rep una lleu ferida al cap. Uns pocs centímetres l’han salvat de la mort. Tant el xofer com Doña Maria en surten il·lesos, així com també el seu marit, la persona a qui anava dirigit l'atemptat: Don Alfredo Sedó i Peris-Mancheta.


Talbot del Sedó amb els impactes de bala. Foto cedida per Pere Julià Subirana
Don Alfredo és un destacat industrial tèxtil, l’amo d’una de les colònies fabrils més grans de l’Estat. El que fou membre destacat del Partit Radical, conseller de la Generalitat el 1935 i escapat a Sevilla a l'any 1936, des d'on assumí tasques d'intendència per a vestir i abrigar l'exèrcit franquista. Amb el cotxe també s'ha escapat l'altre objectiu de l'atemptat: 330.000 pessetes, la paga doble de Nadal. Una autèntica fortuna que, una estona abans, el mateix Sedó havia anat a retirar a la seu del Banco Bilbao Vizcaya d'Esparreguera. Don Alfredo és home de vells costums i és molt conscient del que implica ser L'Amo. La paga la remena ell. Hi ha coses que cal fer-les en persona perquè cap treballador no torni a oblidar mai més qui mana.

El cotxe deixa una polseguera. El grup de maquis desconeixen si alguna bala ha tocat el Sedó. El que sí que s'ha esfumat són els quartos. No hi ha gaire més a discutir, tan sols un objectiu: fugir riu avall. Ben aviat, la zona s'omplirà de guàrdies civils i tot plegat pot acabar molt malament.



Indret on es produeix l'atemptat. Foto aèrea de 1946. Font: ICGC


Possible punt des d'on els maquis dispararen


La fugida

Tot just el cotxe arriba a la fàbrica ja sona el telèfon de la Casa Cuartel d'Esparreguera. A la caserna, el caporal de la Guàrdia Civil, José López Oliva i quatre agents més es posen en moviment, baixen a la fàbrica i es dirigeixen al lloc dels fets. 4 casquets de bala 9 mm són testimoni del cop fallit. Els tricornis comencen a escorcollar el marge dret del Llobregat. Simultàniament, a la Caserna de Martorell es posen en moviment: una parella es desplaça a controlar l'estació d'enllaç mentre l'altra baixa al riu per tal de tallar el pas.

Mentre corren, el maqui que porta la metralladora desmunta l'arma. Els guerrillers fugen dels camins principals i baixen a buscar el riu, sense deixar de córrer troben un canyissar. Un lloc segur on fer una breu pausa i recuperar l'alè. El que carrega la metralladora aprofita i es prepara per a empaquetar-la novament, l'embolica amb un drap i just en el moment en què es disposa a embalar-la un company crida «¡que ve la Guàrdia Civil!». Reprenen l'escapada sota una pluja de bales. L'ensurt fa que el quart maqui, el picapedrer, se separi del grup durant una estona i el que carrega l'arma l'acaba llençant.

La fatiga de la persecució es comença a notar, la suor els recobreix tot el cos, les peces de roba comencen a sobrar i la respiració s’entretalla. Els fugitius agafen el camí més curt per tal d'allunyar-se del setge: la línia recta que dibuixa la via dels Ferrocarrils Catalans. Avancen sense obstacles: Abrera, Martorell, però just en el moment en què creuen el pont dels Ferrocarrils per entrar al terme de Castellbisbal, els descobreix una parella de tricornis. Els reforços enviats des de Martorell creuen el pont de la RENFE i els comencen a seguir, els separen 500 metres. Els maquis abandonen les vies per amagar-se en una barraca situada damunt d'un petit turó. En arribar-hi, s'adonen que els militars els estan seguint. La Guàrdia Civil dóna l' «ALTO!»  i obre foc de fusell. Els anarquistes responen malgastant munició. La potència de foc de les pistoles no es pot comparar amb la d’arma llarga. Comença una fugida desesperada cap a un bosc proper. El quart guerriller es veu tan just de forces que, per tal d’anar més lleuger, llença l'abric a 20 metres de la barraca. Els quatre homes aconsegueixen entrar al bosc i es desempalleguen dels militars.

El de les mans de picapedrer no pot seguir el ritme de la marxa, se li han trinxat les espardenyes i té les cames destrossades. El grup no es pot aturar, s'han escapat pels pèls i quedar-se a la zona és extremadament perillós. El quart maqui decideix separar-se de l'escamot, amagar-se i recuperar les forces. Vagant per la zona troba una gruta. Amb sort l'endemà podrà arribar a Barcelona. Els tres homes restants contiuen la fugida: la Serra de Collserola i el Tibidabo s'alcen com un far; just al darrere hi ha l'anonimat que ofereix la gran ciutat i un paisatge familiar segur. Des de la cova el picapedrer veu com el sol comença a pondre’s, és el solstici d'hivern i retorna la calma. La nit serà molt freda i trobarà a faltar l'abric que ha llençat durant la persecussió. A fer-se fotre!

La caiguda

L'endemà al matí la Guàrdia Civil continua amb estat d'alerta. A l'estació de trens de Rubí la parella integrada per Martin Chaguaceda i Paciano Hernando vigilen a l’andana els viatgers que esperen el tren de les 10.15. Un home porta les sabates i els pantalons tot enfangats, té tota la pinta de «maleante» sembla talment un fugitiu. Li ordenen que aixequi les mans de picapedrer, l’escorcollen i li troben una pistola Campo-giro de 9 mm amb les inicials T.A.T gravades, així com un carregador amb 21 bales. S'identifica com a Francisco Pérez Pérez; casat, de 32 anys, duu bigoti i porta tatuat un cor al braç, és marmolista d'ofici, fill de Sant Vicenç de Castellet i viu a Barcelona. A Rubí mateix li fan un primer interrogatori.

Després de fer-lo “cantar”, s’emporten en Pérez a Barcelona i comença una batuda per la zona de Rubí i Terrassa. A les 6 de la tarda la Guàrdia Civil es presenta al seu domicili. Juana Mendez Quiñero, la seva dona, obre la porta i es troba uns guàrdies. Sense gaires compliments, escorcollen a fons el petit pis i acaben trobant damunt del  l’aparador del menjador un tros de paper escrit a llapis: «he venido por tí para que me acompañaras con otros cinco amigos nuestros a cobrar una deuda, como tú me dijiste que cuando hubiera una buena cosa que te avisara, hoy la hay,  por lo tanto te espero hasta la seis de esta tarde en punto en el mismo Arco del Triunfo, si llegas a tiempo procura de traerte alguna defensa personal que aunque llevamos en abundancia no está demás que cada uno lleve lo suyo, ¿Entendido?, ni media palabra a nadie y menos al Martín y Roma, te digo esto, porque el Martín preguntó el otro dia si yo te te habia dicho que dejariamos al margen a dos compañeros lo que negue. Si llegas a tiempo, ya sabes donde te espero con un fraternal abrazo se despide tu amigo y compañero. Balle». També apareix un vell paperot perdut entre calaixos, una ciruclar de la CNT del 8 de novembre de 1945. Com no podia ser d'altra manera, tot això és cosa dels anarquistes. La investigació policial confirma l'empremta llibertària: Pérez és una persona fitxada, fou un dels voluntaris cenetistes que s'integrà a la columna Ortiz a l’estiu del 1936 per anar al front d'Aragó.

La nota trobada a casa d'en Pérez
La circular de la CNT 
La nova informació porta a més preguntes i a un nou interrogatori més “incisiu”; qui són els noms que apareixen a la nota, com li han arribat els papers, de què els coneix, de quan... El paper de la CNT l’atribueix a un tal Valentí Gual. La nota explica que li va deixar el Balle a casa seva, el dia 19 a la tarda, malgrat que no es va presentar a la cita. Preguntat sobre el contingut de la nota, apareix una conversa entre Pérez, Balle i el Martí, en la qual en Pérez s'oferia per fer algun «treball». L’interrogatori acaba amb la revelació d’una adreça: el domicili del Martín, Martí Parici Llobera.

A les dues de la matinada del 23 de desembre irromp la Guàrdia Civil al carrer de Santa Caterina. Es dirigeixen al número 56, el soroll fa despertar el veïnat, que espia per les finestres. Martí Parici Llobera és «convidat» a sortir de casa seva mentre s’esdevé l’escorcoll. Els guàrdies no troben res: no hi ha ni documents, ni armes ni material de contraband. Tot i així, pregunten sobre la relació que té amb en Gual, en Romà, en Balle... Al final reconeix haver treballat amb en Pérez. En Victor Gual és un conegut de la venda ambulant de fideus amb qui mig s'havien associat. Per cada quilo de fideus s'emportava una comissió de 2 pessetes. A part d'això, també el va convidar a formar part de la CNT, que s'estava reorganitzant. Al Balle també el coneix, coses de feina, i també el convidà a sumar-se a l'organització; d'en Roma resulta que són veïns d'Albesa (Lleida).

La nit sembla que serà molt llarga. A continuació, els guàrdies es desplacen fins al carrer dels Rajolers, 41, cantonada amb el carrer Papin. Comença un nou escorcoll mentre la mestressa de la casa, Maria Aparicio Gonzalez, espera a l'escala. Al domicili d'aquesta vídua de 44 anys, apareix la mercaderia pròpia d’un estraperlista: 28 quilos de fideus de sopa, 11 quilos de sabó, 46 paquets de cigarretes Ideales, 170 caliquenyos, un quilo de picadura i un paper de la tercera república. Tot és de Víctor Gual. Segons afirma Maria Aparicio, la seva relació amb el Gual és de fa uns 3 o 4 mesos, no és més que un rellogat amb qui es pot guanyar algun duro col·laborant amb el contraband. La presència d'un altre rellogat més fa saltar pels aires la coartada per presentar el pis com un simple magatzem d’estraperlistes. El segon llogater és Rafael Alarcón Carretero, un home que ha creuat clandestinament la frontera i que fa servir identitat falsa. A més a més ,els guàrdies troben abundant roba d'home.


fullet trobat a casa la Maria Aparicio
L'escorcoll es convertirà en un interrogatori que acabarà a les 10 del matí. Maria Aparicio serà acusada de «encubridora de robos a mano armada», se li decreta presó incondicional, per la qual cosa ha de deixar sola a casa la seva filla, malalta d'una malaltia respiratòria. La resta de detinguts, Francisco Perez, Martí Parisi i Rafael Alarcon, també escoltaran la misa del gall de 1945 entre reixes. El dia 28 la policia només ha pogut arrencar dels detinguts que Balle, que firmava la nota, és un tal Ballester.

L'obsessió de la policia se centra a trobar Víctor Gual. L'identifiquen com el cervell de l'operació. La policia segueix estirant fils i finalment l'acaben enxampant. La caiguda de Gual arrossega una altra persona: Ramiro Ortiz.

El 8 de gener de 1946 ingressen a la presó Model els darrers detinguts. Víctor Gual és el valencià petit i rabassut. Un barber nascut a Culla fa 41 anys, és moreno, xato de cara i calça espardenyes esfilagarsades. Aquest home de parla tímida forma part de la xarxa que assegura l’acció guerrillera a l’Hospitalet de Llobregat. És un vell conegut de la policia, ja havia estat detingut anteriorment per furt i per activitats subversives a Vic. La fixta policial el catalogarà com: “un elemento antiguo de la CNT y considerado en esos medios como de acción”. Els informes el situen l’any 1936 amb les patrulles de control que actuaven per Collblanc, com a voluntari de la Columna Durruti, on sembla que que ascendí fins a sergent. Va ser ferit i capturat a Tamarit de Llitera. Acabada la guerra i vidu, els seus fills van a viure a Preixana, a l’Urgell, mentre ell es guanya les garrofes al barri de Sants, dormint en una habitació rellogada i sobrevivint de la venda ambulant de sabó, fideus i l’estraperlo. Paral·lelament, s’incorporarà a la subversió a través del Comité de Defensa de la CNT, on exerceix de delegat del barri per a la mateixa organització.

El 1945 serà especialment agitat. Segurament hi té molt a veure l’arribada de Quico Sabaté. És l’any del retorn a Catalunya i l’inici de la construcció d’un mite per a uns i llegenda negra per als altres. Bandit, atracador, guerriller, malfactor, maqui… Els cops de Sabaté i el seu grup causen sensació. Impressionat el Comité de Defensa de la CNT, els encarrega l’alliberament de tres detinguts el 20 d’octubre. Víctor Gual, home del barri, és el qui aporta el lloc i l’hora per a l’acció. L’escena de l’acció és propia de Bonnie & Clyde. Envalentit pels èxits dels seus companys, mes i mig després es disposarà a assaltar don Alfredo Sedó, un peix gros, però el cop no podrà acabar pitjor.

Juntament amb Gual, també cau Ramiro Ortiz, de 47 anys, solter, fundidor o mariner de Baracaldo. És l’individu que els lliurà la metralladora. Segons informants de la policia, estava domiciliat a la pensió del carrer dels Escudellers, 33. Se l’ubica a la FAI. Va ser una persona molt activa durant la guerra, voluntari de la Columna Durruti, delegat d’intendència de la 26a. Divisió, també se’l situa al Quarter General de Casp, on fou Comissari Polític de la Columna Ortiz. Després de deixar el càrrec de comissari, va retornar a Barcelona i va treballar al moll. Acabada la guerra, es capbussa en la reconstrucció confederal, assumeix ser cap de la Secció de Defensa de la CNT i s’encarrega de rebre i distribuir armes entre els companys. És, per tant, coneixedor d’un bon nombre de zulos. Tal com defensarà Gual en tot moment, Ortiz li deixà l’arma pensant que aquesta seria utilitzada en el trasllat d’armament d’un zulo cap a Sabadell.

Després de pendre’ls declaració, en Gual, el valencià, és portat a una habitació, on es troba cara a cara amb en Pérez, el picapedrer. La policia vol contrastar versions i aconseguir més noms. Acorralats els fins fa poc companys, comencen un dur combat psicològic: cadascú defensa la seva versió dels fets, s’ha de salvar la pell i no és moment d’heroïcitats, ja que els galans només surten a les pel·lícules. Gual ha tingut temps de construir una bona coartada, la qual defensa aferrissadament davant la versió de Pérez.

S’acaba revelant que uns dels quatre maquis és segurament Miquel Roma Botanch, en Roma. I el Balle, a persona que firmava la nota trobada a casa d'en Pérez, resultarà ser Albito Ballester Lopez treballador d'Autobusos Roca.

El judici

El 19 de gener de 1946 s’acaba de recopilar tota la informació del sumari 34.282 “contra los procesados FRANCISCO PEREZ PEREZ, VICTOR GUAL VIDAL, RAMIRO ORTIZ RODRIGUEZ y MARIA APARICIO GONZALEZ, por el delito de robo a mano armada.” Al cap de dos dies es posa en moviment tota la maquinària judicial, el Fiscal en Cap demana la pena de mort per a Gual i Pérez. Amb molt poc marge de temps, la defensa reclama la presència d’un parell de testimonis, entre els quals hi haurà el de Júlia Manso, veïna del carrer dels Rajolers, la qual assegura haver estat el matí de l’atracament amb Víctor Gual, per tal de pagar-li 200 pessetes de fideus. Com que no pot presentar cap rebut ni comprovant, el testimoni no serà acceptat.

A les 9 del matí de l’1 de febrer, en una sala de la presó, entra el Tinent Coronel d’Artilleria Jaime Subias Feliu per tal d’iniciar la celebració del consell de guerra.

A Gual i Pérez se’ls imputa els delictes de robatori a mà armada amb agreujants, així com la tinença il·lícita d’armes. Per a aquest segon delicte, es demanen 10 anys i un dia a Ramiro Ortiz. A Maria Aparicio se l’absol, ja que no queda provada la seva vinculació. Per contra, la defensa només considera Pérez com autor dels fets i Ramiro Ortiz, com el propietari de l’arma. La defensa intentarà desvincular tant el valencià com Maria. Tot i així, la fiscalia identifica Gual com l’organitzador i persona més destacada de l’operació.  

A les 17 hores, se’ls notifica la sentència. Encara que no esperin res de bo, les paraules cauen com el plom: “debemos condenar y condenamos a VICTOR GUAL VIDAL a la PENA DE MUERTE”. Queda entreoberta una escletxa d’esperança a un possible indult. A Francisco Perez se’l condemna a 30 anys. A Ramiro Ortiz li cauen 10 anys i un dia de presó major i Maria Aparicio quedarà absolta. Per acabar, la sentència obliga Gual i Perez a indemnitzar amb 600 pessetes la Sociedad Manufacturas Sedó pel cost de reparació del cotxe.

Gual se sobreposa ràpidament a la notícia. Està decidit a presentar batalla i a esgotar tots els camins. Dos dies després, el 3 de febrer, interposa un llarg recurs denunciant l’arbitrarietat de la sentència. Argumenta la desproporció que hi ha entre la condemna de Perez a 30 anys, autor confés de l’atracament i la seva; sentenciat a mort malgrat haver negat en tot moment la seva intervenció, amb una acusació molt dèbil, sense una prova clara i amb l’únic testimoni incriminatori de Pérez, “unus testes, nul·lus testes”. El recurs serà desestimant, però el Consejo Supremo de Justicia Militar decideix repetir el judici davant del cúmul d’irregularitats detectades. L’esperança torna a brotar.

El 9 d’octubre de 1946 es repeteix el Consell de Guerra. La fiscalia, que es manté inflexible, demana pena de mort per a Pérez i Gual, 10 anys i un dia per a Ortiz i l’absolució per a Maria. A diferència de l’anterior judici, en aquest cas els acusats han tingut temps de preparar-se una bona defensa. Josep Maria Busquets Cuevas, l’advocat d’Ortiz, farà una bona feina: posa en dubte l’existència de la metralladora que aquest deixa a Gual, malgrat acceptar que posseïa armes. Per aquest motiu, demana una pena de 6 mesos, “no existe prueba alguna de la existencia de la misma ya que se contradice la única declaración de su defendido con la prueba practicada de reconocimiento pericial del coche, pues las vainas encontradas son del calibre 9 corto, lo que implica que el arma usada, que se dice facilitada por su defendido pero que no se prueba, no puede ser una metralleta”. D’altra banda, el defensor d’en Gual torna a posar sobre la taula la innocència del seu client, bo i demanant-ne l’absolució i qüestionant els mètodes utilitzats: “Que esta carencia de pruebas debe tenerse muy en cuenta, pues lo que pueda decir otro detenido en el atestado inicial de las actuaciones carece de valor, de la misma manera que nada significa ni vale para la resolución que debará emitir el Consejo.”

L’advocat de Pérez demanarà la pena de reclusió major rebaixada en dos graus, és l’únic encausat confés i la defensa pot fer poca cosa més que implorar clemència; “ la orientación actual de Estado hacia la clemencia y la paz, en cuyo punto no hace sino que seguir les exhortaciones de los poderes espirituales en favor de la caridad.” I es culpa novament Gual de ser el cervell de l’operació. El Consell de Guerra dicta sentència i l’escena es repeteix com un deja-vu: Maria, lliure; Ortiz, 10 anys i per a Gual i Perez… 610 pessetes pel cotxe i la mort.

El 18 de novembre es troben novament defectes processals en el judici, que obliguen a tornar a celebrar el consell. És la tercera vegada, arriba un punt que ja no saben si tot plegat és un cop de sort o és l’humor macabre de la justícia militar. Al cap d’un mes, el 16 de desembre, es repeteix el judici. En aquesta ocasió, Ortiz afirma que l’únic que va lliurar a Gual va ser una pistola, alhora que aquest desmenteix que el paquet fos una metralladora, tot i admetre d’haver-li lliurat a Pérez. Pérez, per la seva banda, acusa  Gual de ser l’organitzador, tal com li etziba el seu advocat; “ha actuado en todo momento com instrumento del Gual para la realización de sus proyectos. Influenciado por la dominación moral y política a que estaba sometido con relación a Victor Gual Vidal, guión y jefe de la C.N.T., su patrocionado actuó subyugado por el temor hacia aquel”. Davant d’això, Gual es defensa, mantenint la seva innocència, i argumenta que l’acusació de Pérez és una venjança per uns diners no prestats.


"Enterado" de la sentència
Malgrat els arguments cada cop més sofisticats dels acusats, la sentència torna a ser per tercer cop la mateixa: dues penes de mort, per a Gual i Pérez, 10 anys i un dia per a Ortí i l’absolució per a Maria. Just després de ser llegit el veredicte, a Pérez se li obre el cel. Es produeix un gir de 180 graus: se li concedeix l’indult i se’l condemna a cadena perpètua per les raons següents: “Teniendo en cuenta que debido a su conducta se han podido reconstruir en parte los hechos, que es el testigo que puede confiarse que en su dia identifique o reconozca a los dos desconocidos coparticipes en el delito y muy especialmente que el arma que se le ocupó no presentase señales de haber sido disparada”. El 7 de març el dictador firma la cara i la creu: “se ha dignado CONMUTAR LA PENA DE MUERTE” a Francisco Pérez, i a Víctor Gual es dóna per “ENTERADO” de la pena de MUERTE que se le impuso. Y habiendo acordado el cumplimiento de la ejecución en las primeras horas de la mañana del dia 12 del actual.”

La setmana s’escola entre els dits d’en Victor. No hi haurà una llima amagada dins el pa, ni túnels subterranis gratats amb culleretes de cafè i en Quico Sabaté no apareixerà, somrient, vestit de carceller, amb les claus de la cel·la a les mans mentre a fora l’espera en Caracremada, amb el cotxe robat al comandant de la Guàrdia Civil. L’únic cotxe que apareix ho fa a les 12 de la nit del dia 11 de març, s’atura a la Ronda de Sant Pere i espera que del Casino Militar en surti el jutge, el secretari i l’advocat defensor. Acte seguit, la comitiva es dirigeix a la presó. A aquelles hores La Model, tot i la massificació, està en silenci i a la quarta galeria se senten els passos dels guàrdies. Gual s’acomiada amb sentides abraçades dels seus companys de cel·la, són les últimes cares amigues i còmplices que veurà. A continaució, el porten davant del jutge, se li llegeix la sentència i firma, ritual de l’absurd burocràtic. A la capella hi passarà les últimes hores. Arribat el moment, els guàrdies l’escorten i amb cotxe creuen l’adormida ciutat fins arribar al Quarter del Camp de la Bota. En sortir de l’automòbil, el pres veu un mar estrellat en una nit que ja es trenca a l’horitzó. El piquet d’afusellament camina cap al parapet. En Victor és posat davant del mur. Els soldats, en fila, apunten, obren foc i l’anarquista cau desplomat i agonitzant. El tret de gràcia acaba amb la vida de Victor Gual i Vidal, són dos quarts de set del matí del 12 de març de 1947. És un més dels 1717 afusellats al Camp de la Bota. L’endemà el cos serà llençat a la fossa comuna del cementiri de Montjuïc i cobert amb calç viva.


certificat de defunció de Victor Gual i Vidal
Cobrada la presa major, la maquinària repressiva continua movent-se, es deixa en llibertat Maria Aparicio tot retornant-li les 526 pessetes que se li havien incautat, després d’haver estat tancada 1 any i 3 mesos, malgrat ser declarada innocent des del primer dia.

Ramiro Ortí l’envien a la Colònia penitenciaria del Dueso, on li seran negats indults i no recuperarà la llibertat fins al 14 de gener de 1956.

Pérez serà tancat al penal d’Ocaña el 20 de maig del 1947 i al cap de molt poc el traslladen a El Dueso. El 17 de desembre de 1957 se l’indulta la tercera part de la pena, 10 anys. El 13 d’abril del 1958 se li concedeix la llibertat condicional i va a viure a Santoña, a l’Hotel Bilbaina, al costat de la presó. Un mes després aconsegueix que el destinin a Barcelona, on acabarà la condemna el 24 de novembre de 1961.

La resta de persones relacionades amb l’atracament, ja sigui per atzar o  companyonia, podran escapolir-se de la justícia. Tant pel que fa referència als dos maquis que participaren en l’acció, com per l’informador llibertari de la Colònia Sedó que va facilitar el dia, 20 de noviembre de 1945; l’hora, tres quarts d’onze; el lloc, el pont del Truquell; i la matrícula del cotxe, V-19608. Un rostre anònim que per sort seva i desgràcia dels historiadors no va deixar rastre.

Epíleg

Anys després, el pont del Truquell ja no es fa servir, ha estat substituït per un viaducte modern i una gravera. La Colònia Sedó és un magnífic jaciment d’arqueologia industrial que cau a trossos i la guàrdia civil fa anys que va marxar. El centre de la vila  conserva l’essència de poble antic, aquella capacitat d’haver incorporat les petjades de cada època. Hi trobem cases antigues amb profunds fonaments, entrades amb pudorosos vels que insinuen senyorials rebedors. En una d’aquestes entrades hi ha 4 quadres penjats. Un d’ells recorda la calma del vespre que retratava Vayreda, la firma és, però, la de Martí Sedó, el germà de don Alfredo.

Els quadres, juntament amb la tetera i la sucrera que es troba damunt la llar de foc del menjador, són el regal que don Alfredo Sedó féu al seu xofer en agraïment per haver-lo tret d’aquell mal tràngol. Dies després de l’atracament, la xafarderia de la gent girava al voltant de la recompensa que l’Amo havia donat al seu subordinat, on molts veien una petita fortuna.

El que ha quedat d’aquell 20 de desembre són quatre quadres, una tetera, una factura pendent de cobrar de 610 pessetes per la reparació del cotxe tirotejat i el dubte, per a aquest historiador que escriu, de la participació de Víctor Gual en l’atracament.
           

 






Quadres i la tetera regalats per Alfredo Sedó al xofer
Factura per la reparació del cotxe d'Alfredo Sedó



dissabte, 28 de març del 2015

Els dimonis de Judes


La Passió ha estat un dels elements d’internacionalització d’Esparreguera. Si llegim la premsa del segle XX, és una de les notícies que recurrentment, en acostar-se el període de la Quaresma, apareixia a la premsa barcelonina. A partir dels anys 1930, la millora de les comunicacions, com serà per exemple la popularització del transport a motor, farà que esdeveniments culturals que fins aquell moment no transcendien més enllà dels límits comarcals agafin una dimensió nacional tal com ho plasmaran els diaris de la capital.

La relativa proximitat amb Barcelona i el pintoresc entorn del que gaudia la vila feien d’Esparreguera un destí ideal i així ho recollia la publicació Mirador (19.3.1936): Esparreguera és un poble de cases baixes, fet de carrers estrets i llargs, alguns dels quals es cargolen com a serps, molt simpàtic. A moltes de les cases, que són de sostre baix, per anar des de l’entrada, que serveix de menjador, fins a la cuina, cal baixar dos graons d’escala molt esmolats… i vet ací, davant vostre la pastera i la llar de foc, tan catalanes. A través de la porta que dóna a l’hort es veu un ull de sol, alegre, i les clapes de verd de les cols gegants. A l’hort hi ha un cobert que fa de celler. Les bótes, afiladores, són plenes d’un suc diví, que tonifica el cos i, alhora, fa pessigolles a l’ànima. En una cadira mitjana que hi ha el peu de la porta hi dormen dos gats grassos, fent el tortell. Si fa bon dia bat el sol, Esparreguera riu, al llarg dels seus carrers blancs. L’alta silueta del campanar, al qual es puja per una rampa, vigila el poble. I al darrere, com una cortina, sorgeix Montserrat, amb les seves muntanyes pelades, blavenques, que semblen bonys monstruosos.

A part d’un paisatge bucòlic, els visitants que passaven per la vila gaudien d’una solemne representació teatral que il·lustrava la vida i mort de Jesús a partir dels textos de fra Antoni de Sant Jeroni, ja fos a l’Estrella sedonista amb més solera o a l’esquerranós L’Ateneu. Amb l’inici de la dictadura l’espectacle s’unifica. La pressió  del nou règim per controlar la vida social trasbalsa el món associatiu: es clausura l’Estrella i, d’altra banda, l’Educación y Descanso incauta L’Ateneu, apoderant-se del teatre més gran de la vila que acollirà l’única Passió que es representarà a partir de llavors.

Fos seguint els textos de fra Antoni de Sant Jeroni o els més moderns de Ramon Torruella, la solemnitat de l’espectacle sempre es veia interrompuda quan s’escenificava un dels quadres més celebrats: Judes a l’infern (Danses de dimonis).

Fragment de l'Auca de La Passió de 1951
La memòria viva de La Passió, encarnada amb persones com són Joan Montoriol, un dels últims balladors, i Albert Galceran, recorda el sobtat canvi de registre que es produïa just després del suïcidi de Judes, un dels moments més intensos i emotius de tota l’obra. El canvi de to de l’escena coincidia amb el final del quadre  quan la corda des d’on estava penjat el deixeble traïdor es trencava amb l’impacte d’un llamp. Judes queia de l’olivera que estava situada damunt una petita muntanya just en el moment en què  Satanàs, conegut com el Dimoni Gros, entrava en escena sortint disparat gràcies a un basculant que el deixava al mig de l’escenari, preparat per a intervenir:
Judes, tu t’has penjat, jo et despenjaré i a l’infern et portaré!



Automàticament, el Dimoni gros deixava l’apòstol al mig de l’escenari, l’orquestra Planas de Martorell començava a tocar i s’iniciava el primer ball: L’Estatut. Acabat el ball, es tirava el teló i es produïa el canvi de decorat que portava l’escena a l’infern.  Aquí començava la festa diabòlica, el públic s’animava i acompanyava la música i el grup de balladors feien les coreografies; primer al ritme de l’Aglasiana i posteriorment la del ball més mogut i espectacular: el Ball de les Llagostes, d’Ernest Bucalossi. En aquest últim s’utilitzaven les forques. Els balls, en alguna ocasió calia repetir-los davant l’entusiasme dels espectadors, els quals obsequiaven els dimonis llançant-los puros i peles a l’escenari. Una actitud molt típica de les representacions escèniques populars, ja fos tant en la dramatúrgia o la música. L'espectador censurava o animava el que succeïa dalt de l’escenari. L’apoteosi arribava al final quan els dimonis anaven desapareixent saltant cap al fossat, mentre apareixia una gran flamarada que els tramoies feien mitjançant una atxa de quatre mans sobre la qual es bufava pega grega amb una manxa. Són moltes les anècdotes de dimonis que acabaven la funció amb els morros socarrimats per no haver calculat bé el moment de saltar.




Parella de dimonis de l'any 1955 (foto cedida per Albert Galceran)

L’inici de la segona meitat del segle XX marca un canvi de costums, que es tradueix amb una nova sensibilitat estètica. De l’altra banda de l’oceà arriben noves sonoritats, com el rock-and-roll, i la televisió comença a entrar a les cases a partir del 1956 amb l’emissió de TVE. La dècada dels 50 comença amb la pel·lícula El Judas, d’Iquino, i és simptomàtic que al film, malgrat estar centrat en l’obra  d’Esparreguera i tenir un cert to documental, no hi aparegui una part important del quadre com és la dels dimonis. La dècada, d’altra banda, culmina amb el Concili Vaticà II, que provoca un capgirament en la manera de viure i d’expressar la religió catòlica. L’aparició dels dimonis balladors en escena cada vegada es veurà més fora de lloc; a més a més, cal sumar-hi la substitució de l’Orquestra Planas, part fonamental de l’èxit del quadre, per un orgue, que restarà espontaneïtat i calidesa al ball. Tot plegat farà que el quadre es vagi desprestigiant; “feia de Pastorets, quedava poc serio”. S’eliminà l’Aglasiana i queda només l’Estatut i les Llagostes. Fins i tot, en una ocasió, un capellà que es trobava entre el públic s’aixecà a increpar els dimonis, entenent que el que s’estava fent era una mofa a l’Església. Finalment, al voltant de l’any 1962 o 1963, el Ball de Dimonis serà eliminat de l’obra, sent els gustos del moment i “les circumstàncies eclesiàstiques” la causa.

Grup de balladors de Els Pastorets actual

El Ball de dimonis, però, no desapareixeran del tot, es mantindrà en la representació d’Els Pastorets. Aquesta, com que és considerada una obra humorística i en certa manera menor, permetrà que subsisteixi, això sí, en una versió reduïda. Tant sols es ballarà Les Llagostes i, segons fonts orals, els balladors no seran de tanta categoria. Un costum que encara perviu  avui dia, quan arriben les festes nadalenques i que entronca amb les polques i masurques del 1919 creades pel mestre Josep Monné, pel ball de dimonis de Passió i/o pastorets i interpretades en aquest cas gràcies a la gentilesa del músic Jordi Soler; unes polques i masurques trobades fortuïtament a l’Arxiu Municipal d’Esparreguera que ens porten al començament del segle XX, moment en què s’instauren com a element tradicional aquestes representacions nadalenques per iniciativa dels centres catòlics, en el nostre cas: el Patronat Parroquial de la Joventut.


Partitura del Ball de Dimonis de 1919 de Josep Monné (AMES)




Segons Aurèlia Sabanés al llibre La Passió d’Esparreguera, les danses infernals comencen el 1902 introduïdes pel director de l’obra Pere Joan Llord, burgès barceloní connectat amb els cercles artístics del moment i ideològicament adscrit al republicanisme federal. És en aquest principi de segle quan el ball de dimonis gaudirà de més prestigi, i serà un reclam tant per a les representacions d’Els Pastorets, com, i molt especialment, per a La Passió. És simptomàtic també que les danses apareguin ressenyades en tots els cartells, presentant-les com un punt fort de l’obra, tant en el cartell de 1911 “GRAN BALL DE DIMONIS”, com en el de 1915 “NOUS Y TRIATS BALLS DE DIMONIS EXCLUSIVA Y NOVA DANZA INFERNAL”. És en les primeres dècades del segle passat quan les melodies i danses s’aniran renovant periòdicament per adaptar-se als nous gustos i tendències. Així succeeix el 1923 per mà de Josep Monné, el qual va presentar unes noves músiques molt celebrades pel públic. Desconeixem el moment en què les danses i les músiques van quedar fixades, de manera que es van convertir en un element tradicional fossilitzat i carrincló que a la llarga acabaria desapareixent.

Partitura del Ball de Dimonis de 1919 de Josep Monné (AMES)