dimarts, 9 d’octubre de 2012

Una republicana, una estelada i mitja roja



Ban de l'alcalde del dia 7 d'octubre de 1934

El 1934 serà un any difícil. A l’Estat, un govern presidit pel radical Lerroux, amb el suport de la CEDA, l’extrema dreta antirepublicana, fa témer, tal com es confirmarà, un procés de revocació dels avenços socials i laborals. La situació s’anirà tensant, la CNT i l’UGT mobilitzaran obrers i camperols per tal de mantenir els drets conquerits i, en alguns casos, es duran a terme temptatives revolucionàries que fracassaran.

A Catalunya, Francesc Macià mor el dia de Nadal de 1933, i és substituït per Lluís Companys, una persona poc valorada en aquell moment. El nou president emprèn dues iniciatives importants; d’una banda, la Llei de contractes de conreu, l’eina jurídica que ha de resoldre el problema agrari en benefici dels parcerers. La Llei, però, serà combatuda pel govern de Madrid i la Lliga Catalana, els quals generaran un conflicte de competències i una gran frustració al camp, sobre el qual plana l’angoixa dels desnonaments rústics .

La segona iniciativa del govern la duu a terme Dencas. Aprofitant el traspàs de les competències d’ordre públic, es fa una reforma molt profunda del sometent, la milícia cívica lligada a sectors dretans i monàrquics. Aquesta passa a estar integrada per membres dels partits i organitzacions fidels al govern català. En aquest context, a Esparreguera, el 23 de juny, la policia duu a terme diferents escorcolls, a casa de vells sometenistes i es decomisen 100 revòlvers i altres armes de foc.

La situació esclata el dia 4 d’octubre, en entrar al govern central ministres de la CEDA. Automàticament, el dia 5 l’Aliança Obrera (sindicat d’oposició a la CNT) crida a la vaga general amb el suport de la Generalitat, i el país es paralitza, malgrat que la CNT no hi dóna suport.

A Esparreguera, tal com surt reflectit al llibre d’actes de l’Ajuntament, el moviment revolucionari s’inicia ;“A les 18.30  del dia cinc d’aquest mes es presentaren al despatx de l’Alcaldia, en el qual jo estava reunit amb els Consellers de la majoria, senyors Joan Navarro i Pere Ollé i el secretari de l’Ajuntament, els cinc individus que formen la minoria d’Esquerra Catalana, senyors Miquel Galceran, Miquel Musté, Joan Canals, Feliu Jorba i Bonifaci Bros, acompanyats d’altres cinc individus, senyor Joan Jordà i Bonastre, Enric Jorba i Soler, Joan Castellví Molins, Rafael Giné i Aguiló i Magí Sardà i Castellet, alguns d’ells afiliats al Sindicat d’oposició a la CNT (Confederació Nacional del Treball), els quals, per veu del conseller Miquel Galceran, exposaren: “tenien llurs vides compromeses en els greus moments en què Catalunya es troba, per la qual cosa, i essent ben definit que la majoria de l’Ajuntament no està pas identificada amb el pensar del partit governamental de Catalunya, reclamaven el control de la Casa Consistorial en el referent a l’ordre i govern de la població”. Acompanyaven els parlamentaris gran nombre de manifestants que s’estacionaren a l’escala d’accés a la Casa Consistorial i davant la plaça de l’Ajuntament, vista de la qual cosa, i calculant l’Alcaldia que, en cas d’interessar la mobilització de la força pública del lloc d’aquesta vila o resistir-se a la imposició dels revoltosos equivaldria a haver de lamentar grans successos com els que hem de deplorar, manifestà als esmentats parlamentaris que per tal de poder fer entrega en forma legal de l’Ajuntament necessitava unes hores per ultimar alguns detalls relacionats amb la seva administració, a la qual cosa expressaren els revoltosos, no interessar-los, de moment, la part administrativa i autoritzant a l’Alcalde, per a poder continuar al seu càrrec la dita administració.”

Posteriorment segons afirma La Vanguàrdia, surten al balcó consistorial  hissant la bandera republicana i pocs moments després unes noies col·loquen l’estelada, proclamant així l’Estat català, sent l’única vegada, de moment, que la bandera secessionista ha onejat oficialment a la nostra vila. Posteriorment un grup de nois intenten penjar també la bandera roja, no ho aconsegueixen i són expulsats de la balconada a empentes, pel sometent. L’històric moment se segueix des de la plaça per una gran quantitat de gent.

El procés insurreccional continua amb un pregó, en què s’ordena el lliurament d’armes de tots els que no integren el sometent. Cal recordar que molts dels homes que participen activament en la revolta formen part del cos armat.

Un cop controlat l’Ajuntament, el comitè revolucionari s’encarrega d’ocupar els punts estratègics de la vila: les comunicacions. Es pren el control del sortidor de benzina que es troba a la mateixa plaça, així com la centraleta de telèfons i telegrames ubicat a l’actual carrer Gran número 82, impedint d’aquesta manera que la Guàrdia Civil pugui comunicar-se amb els seus superiors. Simultàniament, es requisen automòbils, propietat de la Montserratina i de la Hispano Igualadina.

Segons sembla, s’inicia un procés a la vila en què les forces sindicals i d’esquerres agafen la iniciativa. Encara que els anarquistes no s’hi sumen oficialment, malgrat alguns casos personals, no s’ho pensen dues vegades i reobren el local social de la CNT, que havia estat clausurat per ordre governativa. La revolta és seguida majoritàriament per l’esquerra moderada i, en menor mesura, pels sectors revolucionaris: la gent d’ERC i la JEREC, controlada per Estat Català, els sectors més polititzats de l’Ateneu, la Unió de Rabassaires i pel sindicat d’oposició a la CNT.

El dia 6 a la ràdio només sona música i el ban de Josep Dencas, president de Governació, que demana el suport dels catalans. A les 8.10 del vespre Companys proclama l’Estat català des del balcó de la Generalitat, al mateix moment que es declara l’estat de guerra per part del general Batet. Davant l’enfrontament entre la Generalitat i l’exèrcit, els insurgents es dirigeixen cap a la capital. Barcelona és la peça clau que decidirà si la revolta, seguida de manera àmplia a l’interior del país triomfa. Des de Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Badalona, etc. surten escamots armats. Els d’Esparreguera no seran menys. Segons  La Vanguàrdia (19-10-1936).” Unicamente se resisitio a la advertència de la guardia civil, un coche que procedia de Esparraguera, cuyos ocupantes entablaron un vivo tiroteo con la fuerza. Del tiroteo resultaron muertos tres individuos de los que ocupaban el coche. Los demas consiguieron huir, no siendo perseguidos, porque la Guardia civil, conforme decimos, no estaba autorizada a rebasar la distancia que se le habia fijado. El tiroteo de referencia se produjo frente a la estatua de Mosén Verdaguer, situada en el paseo de la República, esquina a al avenida del 14 de Abril.”

A la matinada es veu clarament que la revolució ha fracassat. Els diferents escamots es dilueixen, s’amaguen i tornen a les seves poblacions, esperant que comenci l’onada repressiva. Batet, cap de la 4a regió militar, pretén restablir el control; s’obliga a tornar als llocs de treball, alhora que es pretén decomisar totes les armes de què disposa la població, inclosos els membres del sometent. Entre els dies 7 i 8, 40 persones entreguen les seves armes, majoritàriament escopetes de caça i pistoles star.

Tres dies després, però, la normalitat no ha tornat a la població, segons es desprèn dels telegrames que es creuen l’alcalde i el Jefe Superior de Policia del Estado. Segons sembla, el dia 9 la pràctica totalitat de la població es manté en vaga, 1.500 persones, i un gruix important d’armes encara no han estat entregades, de manera que el tinent-delegat de la Guàrdia Civil pregona un ultimàtum. Davant d’aquest situació, es demana un reforç de 12 agents a la vila. Les despeses del destacament seran finançades per l’empresa Sedó, amb 1.300 pessetes i la Muntané Font, amb 200 pessetes.

L’onada repressiva no es fa esperar i fins a 30 esparreguerins són tancats a la presó cel·lular i als vaixells Uruguay, Argentina i al Ciudad de Cádiz, a l’espera del judici. Se’ls acusa de rebel·lió militar i d’auxili a la rebel·lió. Les xifres ens mostren la magnitud de la revolta al nostre poble, tot i que cal pensar que foren empresonades persones que no hi prengueren part, ja que s’aprofità l’avinentesa per a silenciar les veus més contestatàries.

El dia 11 es durà a terme l’enterrament de 16 morts “las victimas militares caidas en cumplimiento del deber”. Entre ells hi ha el guàrdia civil Alejandor Lorca Gonzalez mort a Esparreguera el dia 7. El sepeli serà un acte multitudinari en què participaran tots els sectors dretans del país. És l’acte de reafirmació del triomf dels radicals, la Lliga i la CEDA. Entre el seguici hi trobem don Alfredo Sedó i una comitiva de veïns d’Esparreguera.

L’estat de guerra serà utilitzat per a imposar una pau de ferro; el 15 d’octubre,  davant de l’alcalde, el secretari i el cap de la Guàrdia Civil, el fins llavors caporal del sometent, Domènec Jorba, fan lliurament de l’arxiu, la documentació i el segell a l’excaporal Joaquim Aleu, el qual havia estat cessat en les seves funcions. D’aquesta manera, la milícia ciutadana retorna a mans dretanes. Al mateix mes els sindicats desapareixeran de la vida pública. El 24 d’octubre a les 11 del matí el comandant de la Benemèrita, acompanyat del nunci i la “fuerza necesaria” clausuren els locals que la CNT tenia al 10, 1a, del carrer Madoz i al 13 interior del carrer d’Anselm Clavé. El Centre Cultural i Obrer també correrà la mateixa sort. D’altra banda els propietaris de terres es veuran amb total llibertat per a imposar les seves condicions, emparats pel ban militar. Fins a cinc rabassaires seran desnonats de les seves terres, com és el cas de Marcel·lí Rovira i Térmens, expulsat l’octubre de 1935 de la finca que portava treballant des de feia 60 anys. Immediatament, li foren arrencats tots els ceps.

El 30 d’octubre el jutge instructor don Antonio Radua Arbízu inicia el judici contra 12 esparreguerins. A la tarda del mateix dia, als acusats se’ls comunica les penes de presó: Miquel Galceran, Joan Canals, Fèlix Jorba, Bonifaci Bros i Joan Castellví són identificats com els líders. Eren els regidors d’ERC i se’ls acusa de formar un comitè revolucionari des del 14 d’abril de 1931. Las penes oscil·len dels set mesos als 2 anys de presó.

Els condemnats encara s’hauran d’enfrontar a un altre judici, el del 21 de gener de 1935, el macroprocés contra 215 persones, anomenat dels Rabassaires. El tema i les dimensions del cas converteixen el fet en un espectacle mediàtic que ocuparà pàgines senceres als diaris. L’escenari serà la presó Model de Barcelona, a la massificada i calorosa sala d’actes, mentre els familiars, sobretot dones, esperen les notícies al pati d’entrada. Serà una imatge que es repetirà durant 9 dies. El capità Fernando Lafort farà una defensa aferrissada dels d’Esparreguera, argumentant que els veïns del poble anaren a la capital a manifestar-se a favor de la proclama de la república federal, i que desconeixien que hi havia enfrontaments armats. La tesi presentada no serà creïble. La sentència final serà 39 absolts de 215, condemnatòria per a tots els convilatans, tot i ser penes en general “suaus”, si comparem amb la repressió de la revolució asturiana.

D’aquesta manera començarà un 1935, amb un ambient molt enrarit i dividit; a 30 famílies els falta un home a casa. Locals de sindicats i entitats tancats, a l’Ajuntament la minoria d’Esquerra Republicana vetada i els propietaris agrícoles actuant amb la prepotència de senyors feudals, sabent-se protegits per les forces de seguretat. Per tot això les eleccions generals del 16 de febrer del 1936 es viuen amb molta intensitat. El Front Català d’Ordre contra el Front d’Esquerres de Catalunya amb un programa molt clar; el restabliment de l’Estatut d’Autonomia, l’amnistia dels presos polítics, l’aplicació de la Llei de contractes de conreu i la readmissió dels obrers acomiadats per motius polítics durant el bienni negre. D’altra banda, el dilema de la CNT, tal com mostra la documentació: participar o abstenir-se.

En conèixer el triomf del Front Popular, es concedeix immediatament l’amnistia. El 24 de febrer a les 7 de la tarda, es restableix la normalitat democràtica; ”Prèvia convocatòria circulada abans d’ahir, s’ha reunit, amb l’únic objecte de donar possessió dels càrrecs de possessió consellers d’aquesta Corporació municipal, als senyors Miquel Galceran, Joan Canals, Miquels Musté, Feliu Jorba i Bonifaci Bros reposats en llurs càrrecs per Decret de l’Excm. Sr. Governador General-President de la Generalitat de Catalunya publicat al BO del dia 18 del mes que som, la totalitat de membres que composen l’Ajuntament d’aquesta vila”. També seran readmesos els tres treballadors acomiadats per raons polítiques; el guàrdia rural Manuel Vinaroz Mate, el sereno Rossend Almirall Sallent i el matancer de l’escorxador Marcel·lí Jorba. Finalment es tornarà a instaurar la Llei de contractes de conreu. Esparreguera viurà una primavera molt intensa. Totes les entitats i persones que havien patit la repressió, tornaran a la vida pública; conferències, activitats, reunions. Projectes que esclataran el 18 de juliol… Aquesta és ja una altra història.

Part del llistat de l'entrega d'armes.
Llistat de la majoria dels presos revolucionaris.
Ultimatum del tinent-delegat de la Guàrdia Civil
Demanda de reforços per part de l'alcalde al cap de policia.
Ordre del canvi de caporals del sometent.
Noves normes dels contractes de conreu després del 6 d'octubre de 1934.
Demanda de reunió de la CNT per debatre sobre el vot de les eleccions del febrer de 1936.
Reinstauració de la llei de contractes de conreu de l'abril de 1936.

divendres, 6 de juliol de 2012

Mal de guixes


A mitjan 1937 apareixen els primers símptomes d’un fenomen que marcarà profundament els esparreguerins potser més que la guerra: la gana. Un període que s’estendrà fins al final de la dècada dels quaranta. Uns  anys que seran més llargs que un dia sense pa.

Durant tres anys el Principat concentrarà tots el recursos en l’empresa militar i alhora la guerra dificultarà l’accés per a obtenir gra forà, problema que es veurà agreujat amb la divisió del país de la resta del territori republicà, quan els franquistes ocupin Vinaròs.  A més, Catalunya s’anirà omplint de refugiats, més boques per a alimentar. La nostra vila en rebrà 500, xifra que significa un augment de població del 12%. Aquesta situació s’agreujarà a mesura que el setge s’estrenyi.

Amb la fi del conflicte armat la situació no millora, ans el contrari, tres anys de guerra han deixat un país desfet. Cal sumar-hi, a més, una Europa en guerra i un nou model econòmic basat en la propietat privada, l’intervencionisme i l’autarquia. El model de caire feixista farà que la postguerra desemboqui en una prolongada depressió econòmica, que portarà àmplies capes de la població a la misèria. Els somnis de grandesa d’esdevenir un estat autosuficient restringiran el comerç exterior i, a més, l’Estat dictarà des de la producció i la distribució de productes fins al subministrament de les matèries primeres i els preus de mercat. En sectors com l’agricultura és on es notarà més el control; l’Estat es convertirà en l’únic comprador dels fruits agrícoles i els preus baixos que es fixaran per als aliments de primera necessitat faran caure dràsticament la producció, si més no en el mercat oficial.

A la pràctica s’establiran dos sistemes d’abastiment: el racionament, escàs i ineficaç, mitjançant les cartilles, i paral·lelament l’estraperlo, que generarà una inflació desorbitada dels preus. Es calcula que el 70% de les setmanades es destinarà al menjar, ja que productes bàsics com l’oli, el pa o les patates tindran un augment del 500% l’any 1943, si comparem amb abans de la guerra. El contraban esdevindrà una pràctica generalitzada per tots aquells que tinguin accés als productes bàsics, i es convertirà en un gran negoci per a les persones pròximes al poder. La fam esdevindrà una empresa molt lucrativa.



La unió dels factors donarà com a resultat una llarguíssima postguerra de deu anys, que serà especialment dura a les zones urbanes i industrials. Per desgràcia, Esparreguera es trobarà en aquest grup; la realitat socioeconòmica, amb un sector fabril potent, farà molt vulnerable el poble a la gana, tal com mostra el document de 5 de gener de 1940 (amb dades extretes de l’any 1936): d’una població activa de 2.319 persones només 300 persones es dedicaven a l’agricultura; la resta haurà de fer mans i mànigues per a alimentar-se, amb uns sous baixíssims i uns alts índexs d’atur. Aquesta informació es pot complementar amb la carta enviada al Jefe Provincial del Servicio Nacional de Trigo l’any 1941 en què s’especifica el nombre d’hectàrees dedicades al conreu de gra i llegums al terme; amb una presència significativa d’espècies poc apreciades a la cuina i avui desaparegudes dels nostres conreus, com són el blat de moro i les guixes. 
  
    
                         



La misèria anirà transformant la vida i noves imatges s’integraran en la quotidianitat esparreguerina; els primers símptomes s’observaran en els prestatges de les botigues de queviures, que a poc a poc s’aniran buidant. La farina començarà a faltar i la seva qualitat empitjorarà. El pa esdevindrà una autèntica obsessió.

Als camps del voltant de la vila l’herba estarà permanentment segada per tal de donar de menjar a les bèsties dels corrals. Conills, colomins i gallines ompliran els terrats de les cases. Aquesta serà la poca proteïna animal a què es tindrà accés.

Als horts, claus per a la supervivència de moltes llars, els propietaris s’organitzaran fent rondes a la nit, per evitar els robatoris de bandes de canalla famèlica.

A les cases, les famílies es barallaran pel menjar i d’altres el compartiran, i donaran la poca llet que hi haurà als més dèbils: vells, nens i malalts.

L’escudella cada dia serà més aigualida i els dies de festa, com Nadal, el gran banquet constarà d’un únic plat: col bullida com la utilitzada per a alimentar els animals.

Grans i petits estaran al voltant de la taula traient els corcs dels llegums amb agulles de cosir; la recompensa d’un incòmode viatge a les terres de Lleida i Tarragona per a intercanviar peces de roba robades a la fàbrica a canvi d’un farcell de faves corcades, amb el perill afegit de no ser confiscada la preuada mercaderia per alguna parella de la Guàrdia Civil.

Nens jugant a les bòbiles, passant la tarda remenant piles de clofolles per a trobar-hi una ametlla... Com deia el meu avi: “És una llàstima que la pana de la colònia no es pogués menjar”.

Els hàbits alimentaris canviaran ràpidament: les guixes esdevindran omnipresents i la carn serà sinònim de luxe i festa. L’enginy farà aparèixer la xocolata de garrofes, el cafè de cigrons i truites de “polvos”, sense ou, del tio Nelo. Però si un producte esdevé el leitmotiv de l’època, aquest és el pa negre; elaborat amb tota mena de farines, des del groc intens del blat de moro passant per tota la gamma de marrons que ofereixen els cereals o succedanis.

L’obtenció de queviures esdevindrà una prioritat, que justificarà tots el mètodes: deixar a deure a les botigues, malvendre els objectes de valor, favors sexuals, el bescanvi, el furt, la solidaritat d’una tupida xarxa social o, en casos de desesperació, donar els nens a entitats caritatives, tal com reflecteix el llibre d’actes de l’Ajuntament en la sessió de 26 de març de 1940;“4º Del resultado de una visita al Iltre. Sr. Presidente de la Casa Provincial de Caridad, efectuada por el Sr. Doménech, interesándose para que sean admitidos en los asilos de dicha Institución diversos niños cuyos padres se hallan en estado de no poderles atender, habiendo resultado favorable la impresión recogida.”  D’altra banda, el règim posarà en marxa una xarxa de beneficència, l’Auxilio Social i només a la província de Barcelona es repartiran l’any 1940 un milió i mig de racions. El finançament s’aconseguirà amb iniciatives tan curioses com el dilluns “Día sin postre” i el “Plato único”, que consistia que els dies 1 i 15 de cada mes els restaurants i fondes servien només un plat i cobraven el servei complet, impostos recoberts de solidaritat.


Al poble s’hi va situar el menjador infantil situat a l’actual restaurant Montserrat.

fotografia de l'arxiu Puig

En aquest context, no és estrany que a principi de 1939, a la vila aparegui una estranya epidèmia que motivarà l’arribada dels doctors E. Ley i C. Oliveras de la Riva, per a estudiar in situ el fenomen. Tal com expliquen a la Revista Clínica Española, el primer cas afectà l’ebenista L.A.S de 27 anys “en octubre de 1939, en plena salud y sin pródromos de ninguna clase, comenzó a notar por las noches, estando en la cama, calambres en las pantorrillas y también, aunque de forma más atenuada, en los muslos. Los calambres se repetían cada noche. Así pasó siete dias y entonces observó que al andar arrastraba la punta de los pies, especialmente el derecho, presentando ligero temblor en las manos. Al mes del comienzo de la afección aparecieron micciones imperiosas e involuntarias, a chorro. Las defecaciones eran también imperiosas y las deposiciones, en número de una o dos diarias eran de consistencia y aspecto normal. Algunas veces estreñimiento.
La dificultad para la marcha fue en aumento, resultando que ya en vez de arrastrar la punta del pie, lo que arrastraba y sobre lo que se apoyaba, era la mitad anterior de la planta del pie, instaurándose una marcha tipo digitigrada.
Pasados cuatro meses, ingresó en el “Instituto Neurologico Municipal”, donde sólo hay que añadir y señalar que el temblor intencional y de grandes oscilaciones llegó a incapacitarle para afeitarse y comer”.

En arribar a Esparreguera troben 30 casos, una mitjana elevadíssima si comparem amb els 10 d’Olesa de Montserrat, 12 a Igualada o els més de 25 en una ciutat important com era Terrassa.

El mal seguirà un patró: afectarà majoritàriament homes, joves, gent humil i especialment treballadors de la fàbrica. No es donaran casos ni en nens, ni pagesos ni tampoc entre les classes benestants.

Les investigacions apuntaran en un primer moment a causes infeccioses. L’afectació de la població jove farà pensar en el retorn d’aquests de les trinxeres i amb malalties com la febre de Malta, però la hipòtesi serà descartada. Seguidament se sospitarà que l’origen és a la mancança d’aliments, ja que la població associarà els períodes de pitjor alimentació amb l’aparició de la malaltia, però l’estudi minuciós de 19 casos mostrarà que els malalts no tenien un dèficit vitamínic tot i tenir una dieta energèticament molt deficitària (només es cobria 1.200 calories/dia de les 2.000/2.500 calories/dia recomanades per l’OMS). La resposta s’acabarà trobant en una intoxicació alimentària. En totes les dietes analitzades una lleguminosa esdevindrà hegemònica: la lathyrus sativus, les guixes.

Pacient del carrer de Barcelona, 16
Esmorzar: un plat de guixes, faves o pèsols
Dinar: un plat de guixes amb amanida d’enciam, ceba i tomàquet
Sopar: un plat de guixes, un got de llet i una ració de pa

Pacient del carrer de Sant Miquel, 22
Esmorzar: pa i una poma, o xocolata
Dinar: verdura amb patata o guixes amb patates, amanida d’enciam, tomàquet i ceba, ració de pa
Sopar: guixes amb patates, una poma, ració de pa

La malaltia es coneix com a latirisme mediterrani, popularment anomenat el mal de les guixes.

El creuament de dades de l’estudi mèdic amb el padró municipal ens ha permès mostrar una radiografia bastant acurada de la realitat familiar d’alguns malalts. Com per exemple, el cas de Joan del carrer de Madoz, fill d’Olesa de Montserrat, obrer d’una fàbrica de perxes de 28 anys, un noi de qui depenia econòmicament tota la família: la seva esposa Carme, la sogra i tres fills petits, el més gran de 5 anys. Com devien alimentar els tres nens a partir de llavors?

Al carrer de Barcelona en trobem un parell de casos. Per exemple, al número 16, la Margarita de 27 anys, treballadora fabril, mare d’una filla de quatre anys, que viurà juntament amb el marit i la sogra. A la preocupació per la malaltia, caldrà sumar-hi el dolor per l’absència del cunyat, ja que la seva militància d’esquerres l’havia portat lluny dels seus, possiblement a algun camp de refugiats a l’altra banda de la frontera. Les guixes seran l’únic plat que tastaran.

Si anem al carrer de Sant Miquel ens trobarem amb el cas del Joan, de 47 anys, treballador de la colònia a la secció de carbur, que haurà de deixar la feina l’octubre de 1941. El mal de guixes l’impossibilitarà de seguir aportant l’únic jornal que entrava a casa seva i del qual depenien la seva esposa, tres fills, la sogra i un nebot que vivia amb ells.


Gràfic per cortesia de Núria Mones
El panorama de misèria que presenta l’Esparreguera dels anys 1940 deixarà empremta en la demografia amb un creixement positiu de només 38 persones en una dècada; si bé les taxes de mortalitat tendiran a baixar, exceptuant pics, com el dur 1942. La carestia modificarà la natalitat i la nupcialitat al poble. Després de l’eufòria que significà el final de la guerra, els casaments i els naixements s’enfonsen, davant la impossibilitat d’alimentar més boques.

D’aquella època en sortirà una generació, que va desapareixent, d’àvies i avis amb hàbits estranyíssims, gairebé de psiquiàtric, com tenir el rebost sempre ple a vessar, encara que tinguessin el supermercat davant de casa; dinars amb plats que sobreeixien, olles sempre plenes, l’obsessió per anar al self-service i repetir tant com es volgués... Tot allò que tant s’havia somiat durant anys de tenir l’estómac buit.



dilluns, 14 de maig de 2012

L'infern del Beat Domènec Castellet

full de mà anunciant la inauguració de la biblioteca




Era un 26 de novembre de 1939, i tal com narra el diari, fou reinaugurada la Biblioteca Popular d’Esparreguera. S’estrenava una litúrgia oficial que duraria quaranta anys; el sermó i la benedicció del capellà, el discurs de l’alcalde,  les corretges del cap de la Falange, el tricorni del cap de la Guàrdia Civil. Tot sota l’atenta mirada del Generalísimo; la nova simbologia havia pres possessió de l’espai; s’havia penjat el màstil amb la bandera franquista i tapat amb un escut imperial l’esgrafiat de l’escut de la Generalitat que encara avui es pot observar a la façana.
Aquell acte era la culminació d’un mes de feina: esborrar tot rastre de la  biblioteca republicana, laica i catalana. Oberta el maig de 1938, en plena guerra. Una iniciativa que mostra el dinamisme de la rereguarda i que permetia acostar la cultura, sovint inaccessible, a les classes populars, una curta vida que agonitzava a mesura que les bombes s’acostaven a la població.


Entre les últimes anotacions escrites al dietari en català i les següents en espanyol havien passat nou mesos, el temps per acabar la guerra, purgar les institucions i posar en funcionament la nova administració franquista.
La nova etapa s’inicià un 26 d’octubre. Dos dies després començava la purga de llibres, seguint les normes donades des del Patronato Provincial de Archivos, Bibliotecas y Museos, de la Sección Infantil y de la Juvenil: “Se apartarán del servicio corriente, retirándose al mismo tiempo las fichas de los ficheros, los libros, folletos, revistas, grabados y toda clase de publicaciones: 
1º. Pornográficas de carácter vulgar sin un mérito literario;
2º. Las de propaganda revolucionaria y de ideas subversivas sin ningún contenido ideológico; 
3º. Las que no sean de mera propaganda, sino que posean mérito literario o
científico, en las que se expongan ideas marxistas, separatistas, inmorales y
contrarias al Movimiento Nacional.”
Durant nou dies s’aniran seleccionant les obres; els llibres inofensius romandran a les prestatgeries, a l’espera de compartir lloc amb llibres que han de fomentar la “Formación del espiritu nacional”. Una altra sort correran els llibres emmarcats en l’apartat numero 1 i 2, els quals seran enviats a la Biblioteca Central, i enterrats en algun cementiri de llibres.
D’altra banda quedava el grup 3, un gruix important d’obres molt heterogènies, llibres de Plató, Balzac, Gorki, R. J. Sender, Sthendal, Proust, una llarga llista en què abundaven, sobretot, autors russos, de per si sospitosos de revolucionaris, i tot allò escrit en català, començant per contes infantils, passant per la Història de Catalunya de Rovira i Virgili i acabant per la col·lecció sencera de l’editorial Proa Tot vent, per exemple. Aquest grup quedava confinat en una sala tancada amb pany i forrellat, lluny de l’abast dels lectors; el que popularment es coneixerà com l’Infern. Un nom que encaixava perfectament en un règim de dimonis rojos, santes croades i màrtirs cristians, com el Beat Domènec Castellet, que acabarà donant nom al centre, tal com proposa la Joventud de Acción Católica Española a l’Ajuntament.
L’infern es trobava a totes les biblioteques que havien sobreviscut la guerra. L’única manera d’accedir-hi, si se’n tenia coneixement, era sota el permís i la responsabilitat del director del centre.
La història, però, fou lleugerament diferent a la nostra vila. El 1953, arribà al poble una nova bibliotecària. Teresa Rovira i Comes feia 14 anys havia creuat la frontera francesa, camí de l’exili, acompanyada del seu pare, Antoni Rovira i Virgili, juntament amb un bon grapat d’intel·lectuals, entre els quals hi havia Pompeu Fabra. La Sra. Teresa, després d’aconseguir l’imprescindible “certificado de adesión al movimiento” començà a treballar, no sense abans haver hagut d’aguantar el discurs i les recriminacions per ser qui era, per part de l’alcalde.
La sorpresa i la indignació li vingué quan veié obres del seu pare, juntament amb els altres llibres maleïts tancats a l’Infern. Durant els cinc anys que fou a Esparreguera, la Sra Rovira es dedicà a retornar a poc a poc, a la sala de lectura, la gran majoria d’obres. Abans, però, hagué d’enfrontar-se, amb dures discussions, a les opinions contràries, d’algunes col·legues. No podem oblidar que el paper dels bibliotecaris havia de ser ”mantener y propagar por medio de las bibliotecas públicas establecidas en la provincia, el espíritu y la ideología que informa el Nuevo Estado”. La Sr. Teresa és una d’aquelles persones que desafiaren l’ordre establert construint la resistència cultural, des d’una anònima quotidianitat, amb un gest callat, que donà la possibilitat als esparreguerins i a les esparreguerines de trencar el pensament únic imperant.
La història dels llibres prohibits es tanca amb la mort del dictador. A la casa del beat hi arribaran unes caixes amb molta pols a sobre, que contenien els llibres titllats com a “pornogràfics” i com a “propaganda revolucionària i subversiva”, que després d’haver estat 37 anys segrestats, tornaven. D’altra banda, la Sra. Rovira i Coma, que també tenia papers confiscats, ha hagut d’esperar una mica més, 73 anys concretament, per veure retornats els documents personals de la seva família, els quals romanien a l’Arxiu de Salamanca.

porta de l'infern

 En tota aquesta història queda, però, saber quins foren els títols prohibits que van ser apartats de la nostra biblioteca; un interrogant guardat en alguna caixa, en el nou equipament municipal, que conté el registre. Potser algun dia s’obrirà… si les finances ho permeten.





dijous, 23 de febrer de 2012

70 anys de la caserna fantasma de la Guàrdia Civil



1 d’abril de 1939. La guerra ha acabat. Europa és a punt d’esclatar i a l’estat un nou règim de vencedors i de vençuts manté la lògica bèl·lica d’odis i de venjances. Aquests factors faran que el territori es repensi des d’una òptica militar, per tal de persuadir maquis i esclats socials, així com per tal de defensar el franquisme d’una possible invasió aliada.

Esparreguera, ubicada en una de les vies més importants de l’Estat i amb una forta tradició fabril, en aquells moments arruïnada, tal com mostra un expedient de l’ajuntament de 1941 “el paro forzoso local que presenta caracteres alarmantes a causa de la semi-paralizacion de la industria.”.  La situació geogràfica i una realitat social crítica faran que sigui “necessària” una casa caserna “Casa Cuartel” per a la Guàrdia Civil.

Tenim constància que els tràmits s’inicien el 30 de juny de 1939. Serà el primer equipament que planificarà el nou consistori nacional, significatiu. L’arquitecte municipal Clement Maynés Gaspar, encarregat del projecte, pretén ubicar la caserna al carrer de Montserrat número 48, per la seva centralitat. El novembre, però, es canvia la ubicació i es dissenya un edifici de nova planta amb un marcat caràcter militar, en què predominen nius de metralladores.

Para la construcción de la Casa Cuartel proyectada se destina un solar situado en un extremo de la población, con frente al camino del cementerio. Es un terreno elevado, la mayor altura del caso urbano, desde el que se domina no solamente las vías que pueden conducir a él sino la Carretera de Madrid a Francia, y los accesos de esta a al población.Puede afirmarse sin exageración, que el emplazamiento elegido es estratégico, y que difícilmente pudiera hallarse otro, dentro del casco urbano de la villa, que superase esta condición.”




F. Arxiu Municipal d'Esparreguera. Plànols de la Casa Quartel 1939

El desembre de 1940, emperò, tenim un nou projecte pressupostat en 274.680 pessetes, en una nova ubicació i definitiva: l’actual carrer de Llobregat, prop de la carretera de Monistrol i de la Colònia Sedó. És posible que la generosa donació de 125.000 ptes., feta per l’empresari Antoni Sedo, tingués alguna relació amb aquest canvi. I no serà l’única: l’empresa J. Montané Font SL també hi contribuirà amb 15.000 ptes., juntament amb altres quantitats molt menors, no especificades. El record de la revolució del 36 era un argument de pes per a fer donacions tan significatives, ja que asseguraven que les forces d’ordre públic esdevinguessin, de fet, guàrdies de seguretat privada.Els plànols mostren un edifici d’habitatges orientat al riu Llobregat. Si el comparem amb el projecte de 1939, l’arquitectura militar s’atenua, tot i que es manté l’aïllament de l’edifici i els xatos nius de metralladores es converteixen en garites amb espitlleres de caire medievalitzant. El nou edifici guanyarà alçada per tal que pogui ser visible des de la colonia i el poble.












F. Arxiu Municipal d'Esparreguera. Planols projecte Casa Quartel 1940


Mentrestant, els militars ocuparan la casa del número 19 del carrer de Sant Ignasi, l’antiga caserna, així com la casa de represaliats. “Habilitar provisionalmente para vivienda de dos números de la Guardia Civil de este Puesto la casa nº19 de la calle Madoz en la actualidad incautada por responsabilidades politicas de sus propietarios, practicando las modificaciones convenientes y las reparaciones necesarias a dicho objeto” (setembre de 1941). L’habitatge, segons consta al padró de 1936, pertanyia a Llorenç de Joan Jorba, eren uns pisos humils habitats per treballadors arribats feia poc d’Andalusia en la seva majoria.


Finalment, el 24 de gener es durà a terme l’acte de col·locació de la primera pedra, el que havia de ser “un justo homenaje a esa Institución Benemérita en la que los buenos ciudadanos ven la más firme garantía de su seguridad y bienestar.” Aquest s’emmarcarà en la commemoració de l’entrada de les forces nacionals al municipi. Compta amb la presència del tinent coronel Caruncho, l’alcalde i cap del Movimiento Lluís Masferrer, mossèn Antón que beneeix la pedra i el benefactor Sedó.




Fotos Joan Puig Domènech - Arxiu Puig

L’agost de 1942 es reformula el projecte, que alhora serà modificat al març de 1944 fruit de “la creación de una Sección en este Municipio, compuesta de un Jefe y tres números, lo cual representa que el total de fuerzas ascienda a diez hombres y sus respectivas familias.” Els plànols mostren una construcció molt compacta de 7 habitatges, organitzats al voltant d’un pati-galeria, amb una façana orientada al nord-oest, adornada amb la simbologia franquista.

Arxiu municipa d'Esparreguera. Planols projecte Casa Quartel 1942


Les obres ràpidament trobaran dificultats per avançar, “Durante los años 1942 y 1943 se hicieron obras por Administración, por importe total de 154.504’61 Ptas. sin que se llegara a cubrir la primera planta quedando paralizadas y en cuyo estado continúan.” (1956). Un cop esgotats els donatius privats, l’obra disminueixen fins a aturar-se el ritme de construcció, fruit de la dificultat a l’hora d’adquirir materials, especialment el ciment portland. Aquest estava monopolitzat per la Delegación del Gobierno de Industrias del Cemento, ens que s’ocupava del subministrament restringit, com a conseqüència de l’escassetat de la postguerra i d’una economia autàrquica que asfixià la població durant una dècada.  L’únic element que permetrà continuar l’obra seran les facilitats donades per les Manufactures Sedó SL. De les seves bòbiles sortiran les totxanes per a avançar l’obra. A l’escassetat de materials cal sumar-hi unes arques municipals eixutes que impossibilitaven tal empresa.


Des de les instàncies militars es proposa que es busquin els fons mitjançant l’Instituto Nacional de Vivienda. Al 1945 se li acaba concedint a l’Ajuntament el finançament, organitzat en dues partides; 83.053,96 ptes. a retornar en 20 anys sense interès i una altra de 62.290,47 ptes. a un interès del 4%. En aquest moment, l’obra es pressuposta fregant les 300.000 ptes. Aleshores sembla que ja res no la podrà aturar. La sorpresa arriba quan el Banco de Crédito Local atura el préstec en descobrir “que  los Presupuestos del 1940 al 1945 y señalando que como en los balances aparecen liquidarse con superavit, y concretamente el de 1945 no permite (é)llo justificar la necesidad de concretar un préstamo con dicho Banco.” Concretament el superàvit anunciat pel consistori era de 343.705 ptes. O bé l’administració local estava dirigida per analfabets o bé els comptes públics eren un instrument més de propaganda que intentava maquillar una economia desfeta. Una mentida que retorna contra els seus interessats.


Esgotades totes les vies de finançament la caserna entra en un període de llarga letargia. Finalment el 5 de març de 1957 serà cedit . “10- Se dio cuenta a ----- de las gestiones que se siguen en relación con la secion al Cuerpo de la Guardia Civil del solar y obras ejecutadas para el nuevo acuartelamiento, habiendose remitido los nuevos planos y antecedentes reclamados, = Enterados y conformes =”. Ni el mateix cos militar acabarà l’obra, ja que ja s’havien fet reformes a l’edifici del carrer dels Arbres. En aquell moment és segur que ja no es degués veure la necessitat de construir una “fortalesa”. El franquisme se sentia prou sòlid.