dilluns, 14 de maig del 2012

L'infern del Beat Domènec Castellet

full de mà anunciant la inauguració de la biblioteca




Era un 26 de novembre de 1939, i tal com narra el diari, fou reinaugurada la Biblioteca Popular d’Esparreguera. S’estrenava una litúrgia oficial que duraria quaranta anys; el sermó i la benedicció del capellà, el discurs de l’alcalde,  les corretges del cap de la Falange, el tricorni del cap de la Guàrdia Civil. Tot sota l’atenta mirada del Generalísimo; la nova simbologia havia pres possessió de l’espai; s’havia penjat el màstil amb la bandera franquista i tapat amb un escut imperial l’esgrafiat de l’escut de la Generalitat que encara avui es pot observar a la façana.
Aquell acte era la culminació d’un mes de feina: esborrar tot rastre de la  biblioteca republicana, laica i catalana. Oberta el maig de 1938, en plena guerra. Una iniciativa que mostra el dinamisme de la rereguarda i que permetia acostar la cultura, sovint inaccessible, a les classes populars, una curta vida que agonitzava a mesura que les bombes s’acostaven a la població.


Entre les últimes anotacions escrites al dietari en català i les següents en espanyol havien passat nou mesos, el temps per acabar la guerra, purgar les institucions i posar en funcionament la nova administració franquista.
La nova etapa s’inicià un 26 d’octubre. Dos dies després començava la purga de llibres, seguint les normes donades des del Patronato Provincial de Archivos, Bibliotecas y Museos, de la Sección Infantil y de la Juvenil: “Se apartarán del servicio corriente, retirándose al mismo tiempo las fichas de los ficheros, los libros, folletos, revistas, grabados y toda clase de publicaciones: 
1º. Pornográficas de carácter vulgar sin un mérito literario;
2º. Las de propaganda revolucionaria y de ideas subversivas sin ningún contenido ideológico; 
3º. Las que no sean de mera propaganda, sino que posean mérito literario o
científico, en las que se expongan ideas marxistas, separatistas, inmorales y
contrarias al Movimiento Nacional.”
Durant nou dies s’aniran seleccionant les obres; els llibres inofensius romandran a les prestatgeries, a l’espera de compartir lloc amb llibres que han de fomentar la “Formación del espiritu nacional”. Una altra sort correran els llibres emmarcats en l’apartat numero 1 i 2, els quals seran enviats a la Biblioteca Central, i enterrats en algun cementiri de llibres.
D’altra banda quedava el grup 3, un gruix important d’obres molt heterogènies, llibres de Plató, Balzac, Gorki, R. J. Sender, Sthendal, Proust, una llarga llista en què abundaven, sobretot, autors russos, de per si sospitosos de revolucionaris, i tot allò escrit en català, començant per contes infantils, passant per la Història de Catalunya de Rovira i Virgili i acabant per la col·lecció sencera de l’editorial Proa Tot vent, per exemple. Aquest grup quedava confinat en una sala tancada amb pany i forrellat, lluny de l’abast dels lectors; el que popularment es coneixerà com l’Infern. Un nom que encaixava perfectament en un règim de dimonis rojos, santes croades i màrtirs cristians, com el Beat Domènec Castellet, que acabarà donant nom al centre, tal com proposa la Joventud de Acción Católica Española a l’Ajuntament.
L’infern es trobava a totes les biblioteques que havien sobreviscut la guerra. L’única manera d’accedir-hi, si se’n tenia coneixement, era sota el permís i la responsabilitat del director del centre.
La història, però, fou lleugerament diferent a la nostra vila. El 1953, arribà al poble una nova bibliotecària. Teresa Rovira i Comes feia 14 anys havia creuat la frontera francesa, camí de l’exili, acompanyada del seu pare, Antoni Rovira i Virgili, juntament amb un bon grapat d’intel·lectuals, entre els quals hi havia Pompeu Fabra. La Sra. Teresa, després d’aconseguir l’imprescindible “certificado de adesión al movimiento” començà a treballar, no sense abans haver hagut d’aguantar el discurs i les recriminacions per ser qui era, per part de l’alcalde.
La sorpresa i la indignació li vingué quan veié obres del seu pare, juntament amb els altres llibres maleïts tancats a l’Infern. Durant els cinc anys que fou a Esparreguera, la Sra Rovira es dedicà a retornar a poc a poc, a la sala de lectura, la gran majoria d’obres. Abans, però, hagué d’enfrontar-se, amb dures discussions, a les opinions contràries, d’algunes col·legues. No podem oblidar que el paper dels bibliotecaris havia de ser ”mantener y propagar por medio de las bibliotecas públicas establecidas en la provincia, el espíritu y la ideología que informa el Nuevo Estado”. La Sr. Teresa és una d’aquelles persones que desafiaren l’ordre establert construint la resistència cultural, des d’una anònima quotidianitat, amb un gest callat, que donà la possibilitat als esparreguerins i a les esparreguerines de trencar el pensament únic imperant.
La història dels llibres prohibits es tanca amb la mort del dictador. A la casa del beat hi arribaran unes caixes amb molta pols a sobre, que contenien els llibres titllats com a “pornogràfics” i com a “propaganda revolucionària i subversiva”, que després d’haver estat 37 anys segrestats, tornaven. D’altra banda, la Sra. Rovira i Coma, que també tenia papers confiscats, ha hagut d’esperar una mica més, 73 anys concretament, per veure retornats els documents personals de la seva família, els quals romanien a l’Arxiu de Salamanca.

porta de l'infern

 En tota aquesta història queda, però, saber quins foren els títols prohibits que van ser apartats de la nostra biblioteca; un interrogant guardat en alguna caixa, en el nou equipament municipal, que conté el registre. Potser algun dia s’obrirà… si les finances ho permeten.