dimarts, 9 d’octubre de 2012

Una republicana, una estelada i mitja roja



Ban de l'alcalde del dia 7 d'octubre de 1934

El 1934 serà un any difícil. A l’Estat, un govern presidit pel radical Lerroux, amb el suport de la CEDA, l’extrema dreta antirepublicana, fa témer, tal com es confirmarà, un procés de revocació dels avenços socials i laborals. La situació s’anirà tensant, la CNT i l’UGT mobilitzaran obrers i camperols per tal de mantenir els drets conquerits i, en alguns casos, es duran a terme temptatives revolucionàries que fracassaran.

A Catalunya, Francesc Macià mor el dia de Nadal de 1933, i és substituït per Lluís Companys, una persona poc valorada en aquell moment. El nou president emprèn dues iniciatives importants; d’una banda, la Llei de contractes de conreu, l’eina jurídica que ha de resoldre el problema agrari en benefici dels parcerers. La Llei, però, serà combatuda pel govern de Madrid i la Lliga Catalana, els quals generaran un conflicte de competències i una gran frustració al camp, sobre el qual plana l’angoixa dels desnonaments rústics .

La segona iniciativa del govern la duu a terme Dencas. Aprofitant el traspàs de les competències d’ordre públic, es fa una reforma molt profunda del sometent, la milícia cívica lligada a sectors dretans i monàrquics. Aquesta passa a estar integrada per membres dels partits i organitzacions fidels al govern català. En aquest context, a Esparreguera, el 23 de juny, la policia duu a terme diferents escorcolls, a casa de vells sometenistes i es decomisen 100 revòlvers i altres armes de foc.

La situació esclata el dia 4 d’octubre, en entrar al govern central ministres de la CEDA. Automàticament, el dia 5 l’Aliança Obrera (sindicat d’oposició a la CNT) crida a la vaga general amb el suport de la Generalitat, i el país es paralitza, malgrat que la CNT no hi dóna suport.

A Esparreguera, tal com surt reflectit al llibre d’actes de l’Ajuntament, el moviment revolucionari s’inicia ;“A les 18.30  del dia cinc d’aquest mes es presentaren al despatx de l’Alcaldia, en el qual jo estava reunit amb els Consellers de la majoria, senyors Joan Navarro i Pere Ollé i el secretari de l’Ajuntament, els cinc individus que formen la minoria d’Esquerra Catalana, senyors Miquel Galceran, Miquel Musté, Joan Canals, Feliu Jorba i Bonifaci Bros, acompanyats d’altres cinc individus, senyor Joan Jordà i Bonastre, Enric Jorba i Soler, Joan Castellví Molins, Rafael Giné i Aguiló i Magí Sardà i Castellet, alguns d’ells afiliats al Sindicat d’oposició a la CNT (Confederació Nacional del Treball), els quals, per veu del conseller Miquel Galceran, exposaren: “tenien llurs vides compromeses en els greus moments en què Catalunya es troba, per la qual cosa, i essent ben definit que la majoria de l’Ajuntament no està pas identificada amb el pensar del partit governamental de Catalunya, reclamaven el control de la Casa Consistorial en el referent a l’ordre i govern de la població”. Acompanyaven els parlamentaris gran nombre de manifestants que s’estacionaren a l’escala d’accés a la Casa Consistorial i davant la plaça de l’Ajuntament, vista de la qual cosa, i calculant l’Alcaldia que, en cas d’interessar la mobilització de la força pública del lloc d’aquesta vila o resistir-se a la imposició dels revoltosos equivaldria a haver de lamentar grans successos com els que hem de deplorar, manifestà als esmentats parlamentaris que per tal de poder fer entrega en forma legal de l’Ajuntament necessitava unes hores per ultimar alguns detalls relacionats amb la seva administració, a la qual cosa expressaren els revoltosos, no interessar-los, de moment, la part administrativa i autoritzant a l’Alcalde, per a poder continuar al seu càrrec la dita administració.”

Posteriorment segons afirma La Vanguàrdia, surten al balcó consistorial  hissant la bandera republicana i pocs moments després unes noies col·loquen l’estelada, proclamant així l’Estat català, sent l’única vegada, de moment, que la bandera secessionista ha onejat oficialment a la nostra vila. Posteriorment un grup de nois intenten penjar també la bandera roja, no ho aconsegueixen i són expulsats de la balconada a empentes, pel sometent. L’històric moment se segueix des de la plaça per una gran quantitat de gent.

El procés insurreccional continua amb un pregó, en què s’ordena el lliurament d’armes de tots els que no integren el sometent. Cal recordar que molts dels homes que participen activament en la revolta formen part del cos armat.

Un cop controlat l’Ajuntament, el comitè revolucionari s’encarrega d’ocupar els punts estratègics de la vila: les comunicacions. Es pren el control del sortidor de benzina que es troba a la mateixa plaça, així com la centraleta de telèfons i telegrames ubicat a l’actual carrer Gran número 82, impedint d’aquesta manera que la Guàrdia Civil pugui comunicar-se amb els seus superiors. Simultàniament, es requisen automòbils, propietat de la Montserratina i de la Hispano Igualadina.

Segons sembla, s’inicia un procés a la vila en què les forces sindicals i d’esquerres agafen la iniciativa. Encara que els anarquistes no s’hi sumen oficialment, malgrat alguns casos personals, no s’ho pensen dues vegades i reobren el local social de la CNT, que havia estat clausurat per ordre governativa. La revolta és seguida majoritàriament per l’esquerra moderada i, en menor mesura, pels sectors revolucionaris: la gent d’ERC i la JEREC, controlada per Estat Català, els sectors més polititzats de l’Ateneu, la Unió de Rabassaires i pel sindicat d’oposició a la CNT.

El dia 6 a la ràdio només sona música i el ban de Josep Dencas, president de Governació, que demana el suport dels catalans. A les 8.10 del vespre Companys proclama l’Estat català des del balcó de la Generalitat, al mateix moment que es declara l’estat de guerra per part del general Batet. Davant l’enfrontament entre la Generalitat i l’exèrcit, els insurgents es dirigeixen cap a la capital. Barcelona és la peça clau que decidirà si la revolta, seguida de manera àmplia a l’interior del país triomfa. Des de Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Badalona, etc. surten escamots armats. Els d’Esparreguera no seran menys. Segons  La Vanguàrdia (19-10-1936).” Unicamente se resisitio a la advertència de la guardia civil, un coche que procedia de Esparraguera, cuyos ocupantes entablaron un vivo tiroteo con la fuerza. Del tiroteo resultaron muertos tres individuos de los que ocupaban el coche. Los demas consiguieron huir, no siendo perseguidos, porque la Guardia civil, conforme decimos, no estaba autorizada a rebasar la distancia que se le habia fijado. El tiroteo de referencia se produjo frente a la estatua de Mosén Verdaguer, situada en el paseo de la República, esquina a al avenida del 14 de Abril.”

A la matinada es veu clarament que la revolució ha fracassat. Els diferents escamots es dilueixen, s’amaguen i tornen a les seves poblacions, esperant que comenci l’onada repressiva. Batet, cap de la 4a regió militar, pretén restablir el control; s’obliga a tornar als llocs de treball, alhora que es pretén decomisar totes les armes de què disposa la població, inclosos els membres del sometent. Entre els dies 7 i 8, 40 persones entreguen les seves armes, majoritàriament escopetes de caça i pistoles star.

Tres dies després, però, la normalitat no ha tornat a la població, segons es desprèn dels telegrames que es creuen l’alcalde i el Jefe Superior de Policia del Estado. Segons sembla, el dia 9 la pràctica totalitat de la població es manté en vaga, 1.500 persones, i un gruix important d’armes encara no han estat entregades, de manera que el tinent-delegat de la Guàrdia Civil pregona un ultimàtum. Davant d’aquest situació, es demana un reforç de 12 agents a la vila. Les despeses del destacament seran finançades per l’empresa Sedó, amb 1.300 pessetes i la Muntané Font, amb 200 pessetes.

L’onada repressiva no es fa esperar i fins a 30 esparreguerins són tancats a la presó cel·lular i als vaixells Uruguay, Argentina i al Ciudad de Cádiz, a l’espera del judici. Se’ls acusa de rebel·lió militar i d’auxili a la rebel·lió. Les xifres ens mostren la magnitud de la revolta al nostre poble, tot i que cal pensar que foren empresonades persones que no hi prengueren part, ja que s’aprofità l’avinentesa per a silenciar les veus més contestatàries.

El dia 11 es durà a terme l’enterrament de 16 morts “las victimas militares caidas en cumplimiento del deber”. Entre ells hi ha el guàrdia civil Alejandor Lorca Gonzalez mort a Esparreguera el dia 7. El sepeli serà un acte multitudinari en què participaran tots els sectors dretans del país. És l’acte de reafirmació del triomf dels radicals, la Lliga i la CEDA. Entre el seguici hi trobem don Alfredo Sedó i una comitiva de veïns d’Esparreguera.

L’estat de guerra serà utilitzat per a imposar una pau de ferro; el 15 d’octubre,  davant de l’alcalde, el secretari i el cap de la Guàrdia Civil, el fins llavors caporal del sometent, Domènec Jorba, fan lliurament de l’arxiu, la documentació i el segell a l’excaporal Joaquim Aleu, el qual havia estat cessat en les seves funcions. D’aquesta manera, la milícia ciutadana retorna a mans dretanes. Al mateix mes els sindicats desapareixeran de la vida pública. El 24 d’octubre a les 11 del matí el comandant de la Benemèrita, acompanyat del nunci i la “fuerza necesaria” clausuren els locals que la CNT tenia al 10, 1a, del carrer Madoz i al 13 interior del carrer d’Anselm Clavé. El Centre Cultural i Obrer també correrà la mateixa sort. D’altra banda els propietaris de terres es veuran amb total llibertat per a imposar les seves condicions, emparats pel ban militar. Fins a cinc rabassaires seran desnonats de les seves terres, com és el cas de Marcel·lí Rovira i Térmens, expulsat l’octubre de 1935 de la finca que portava treballant des de feia 60 anys. Immediatament, li foren arrencats tots els ceps.

El 30 d’octubre el jutge instructor don Antonio Radua Arbízu inicia el judici contra 12 esparreguerins. A la tarda del mateix dia, als acusats se’ls comunica les penes de presó: Miquel Galceran, Joan Canals, Fèlix Jorba, Bonifaci Bros i Joan Castellví són identificats com els líders. Eren els regidors d’ERC i se’ls acusa de formar un comitè revolucionari des del 14 d’abril de 1931. Las penes oscil·len dels set mesos als 2 anys de presó.

Els condemnats encara s’hauran d’enfrontar a un altre judici, el del 21 de gener de 1935, el macroprocés contra 215 persones, anomenat dels Rabassaires. El tema i les dimensions del cas converteixen el fet en un espectacle mediàtic que ocuparà pàgines senceres als diaris. L’escenari serà la presó Model de Barcelona, a la massificada i calorosa sala d’actes, mentre els familiars, sobretot dones, esperen les notícies al pati d’entrada. Serà una imatge que es repetirà durant 9 dies. El capità Fernando Lafort farà una defensa aferrissada dels d’Esparreguera, argumentant que els veïns del poble anaren a la capital a manifestar-se a favor de la proclama de la república federal, i que desconeixien que hi havia enfrontaments armats. La tesi presentada no serà creïble. La sentència final serà 39 absolts de 215, condemnatòria per a tots els convilatans, tot i ser penes en general “suaus”, si comparem amb la repressió de la revolució asturiana.

D’aquesta manera començarà un 1935, amb un ambient molt enrarit i dividit; a 30 famílies els falta un home a casa. Locals de sindicats i entitats tancats, a l’Ajuntament la minoria d’Esquerra Republicana vetada i els propietaris agrícoles actuant amb la prepotència de senyors feudals, sabent-se protegits per les forces de seguretat. Per tot això les eleccions generals del 16 de febrer del 1936 es viuen amb molta intensitat. El Front Català d’Ordre contra el Front d’Esquerres de Catalunya amb un programa molt clar; el restabliment de l’Estatut d’Autonomia, l’amnistia dels presos polítics, l’aplicació de la Llei de contractes de conreu i la readmissió dels obrers acomiadats per motius polítics durant el bienni negre. D’altra banda, el dilema de la CNT, tal com mostra la documentació: participar o abstenir-se.

En conèixer el triomf del Front Popular, es concedeix immediatament l’amnistia. El 24 de febrer a les 7 de la tarda, es restableix la normalitat democràtica; ”Prèvia convocatòria circulada abans d’ahir, s’ha reunit, amb l’únic objecte de donar possessió dels càrrecs de possessió consellers d’aquesta Corporació municipal, als senyors Miquel Galceran, Joan Canals, Miquels Musté, Feliu Jorba i Bonifaci Bros reposats en llurs càrrecs per Decret de l’Excm. Sr. Governador General-President de la Generalitat de Catalunya publicat al BO del dia 18 del mes que som, la totalitat de membres que composen l’Ajuntament d’aquesta vila”. També seran readmesos els tres treballadors acomiadats per raons polítiques; el guàrdia rural Manuel Vinaroz Mate, el sereno Rossend Almirall Sallent i el matancer de l’escorxador Marcel·lí Jorba. Finalment es tornarà a instaurar la Llei de contractes de conreu. Esparreguera viurà una primavera molt intensa. Totes les entitats i persones que havien patit la repressió, tornaran a la vida pública; conferències, activitats, reunions. Projectes que esclataran el 18 de juliol… Aquesta és ja una altra història.

Part del llistat de l'entrega d'armes.
Llistat de la majoria dels presos revolucionaris.
Ultimatum del tinent-delegat de la Guàrdia Civil
Demanda de reforços per part de l'alcalde al cap de policia.
Ordre del canvi de caporals del sometent.
Noves normes dels contractes de conreu després del 6 d'octubre de 1934.
Demanda de reunió de la CNT per debatre sobre el vot de les eleccions del febrer de 1936.
Reinstauració de la llei de contractes de conreu de l'abril de 1936.