dimecres, 7 d’agost de 2013

La plaça dels invisibles


Un dia, potser s’obrirà la Biblioteca Municipal L’Ateneu i la plaça del davant potser la convertirem en un nou espai de jocs i tertúlies. L’única certesa que tenim ara mateix és que aquesta nova àgora portarà el nom d’Antoni Nin i Escudé (1899-1939), l’últim president democràtic de L’Ateneu republicà. Si ja serà extraordinari inaugurar un equipament en plena gran depressió, encara ho serà més que, per primera vegada, l’Esparreguera proscrita sigui reconeguda. En aquest cas, els encarregats de batejar el nou centre cultural i la plaça han estat la Comissió del Nomenclàtor d’Espais Públics d’Esparreguera (tècnics, polítics i especialistes), un afer gens banal.

El nomenclàtor, a part de posar noms als espais públics, configura un marc referencial i ha de permetre reconèixer, mitjançant els seus personatges i efemèrides més destacades, el passat col·lectiu, premiant i recordant aquelles persones que han contribuït a desenvolupar una societat catalana més justa, democràtica i culta. Als nostres carrers s’hi haurien de veure reflectides les diferents sensibilitats ideològiques que es reivindiquen com a democràtiques i mostrar una societat plural en què es respecta la diferencia. A la nostra vila el que havia de ser una obvietat no ho ha estat.

Si s’analitza el nomenclàtor de fills, naturals o adoptats de la vila, veurem que la majoria són fills del segle XX. Són, però, una mostra parcial i esbiaixada de l’Esparreguera recent. Hi ha una sobredimensió de persones de tarannà conservador: aristòcrates, industrials, mestres i alts càrrecs de l’administració franquista. D’altra banda, hi trobem erudits, músics i nombrosos clergues, la majoria vinculats al Patronat de la Joventut (posteriorment Patronat Parroquial) durant un llarg període lligat a la dreta. Es podria pensar que és lògic, ja que és aquesta l’entitat local viva amb una major trajectòria històrica. Però si analitzem amb més deteniment la qüestió hom s’adona que la majoria de celebritats locals actuals foren col·locades al nomenclàtor municipal durant la dictadura.

És significatiu que les dues figures que donen nom a múltiples espais reprodueixin les mateixes pautes. D’una banda, tenim Domènec Castellet, usat com a referent en les dues dictadures del s. XX. Durant el règim de Primo de Rivera va substituir el popular carrer de les Cabanyes i posteriorment, a l’inici del franquisme, el Frente de Joventudes fou l’impulsor que la biblioteca rebés el nom del beat. L’altre cas és el del religiós i filòsof Pere Garriga. Durant la dictadura del General Franco es fa servir el nom de Taquígraf Garriga en substitució del carrer de Madoz i l’any 1975 es torna a fer servir per a donar nom a la nova escola pública.

Amb el canvi de règim hom podria pensar que la situació s’equilibraria, però la tendència es mantingué. Només es modificaren les terminologies més ofensives d’àmbit estatal (Franco, Calvo Sotelo, José Antonio, Virgen del Pilar...). Els ajuntaments de la transició optaren per noms neutres, com exemplifica el canvi de carrer de San Ignacio pel carrer dels Arbres, en comptes de recuperar el republicà Anselm Clavé, o el d’Antonio Sedó per carrer Gran. Una altra tendència serà la de seguir fomentant figures de caire conservador vinculades al Patronat Parroquial, a La Passió o a religiosos −mossèn Montoriol, Lourdes Castro, fra Anton, Ramon Torruella−, personalitats mereixedores del reconeixement, però monocolors, que no han fet res més que reforçar un únic discurs .

Sembla que, en haver canviat Avenida Generalísimo Franco per avinguda de Francesc Macià ja haguéssim fet justícia històrica. Hi ha una Esparreguera progressista, lligada a la tradició republicana, d’esquerres, independentista i antifeixista que no ha tingut un sol referent autòcton clar. En el pla simbòlic i a escala local s’ha mantingut la lògica de la dictadura de vencedors i vençuts, els que tenen dret a ser recordats i els que romandran invisibles. Mentre es recorden els prohoms autòctons, no hi ha cap esment a sindicalistes o a esparreguerins que hagin estat compromesos en les lluites pels drets socials i per les llibertats nacionals. D’aquesta fet no se’n pot culpar les forces conservadores. Al final la memòria és record i aquest es nodreix del sentiment. És, doncs, lògic i lícit que cadascú escombri cap a casa. Les esquerres en aquest camp encara és hora que agafin el testimoni.

És trist veure com en tots els anys d’ajuntaments democràtics, presidits majoritàriament per governs de tradició progressista, aquests hagin fomentat la ignorància, per omissió, dels que havien de ser els seus referents directes, fomentant la inexistència d’un relat local que permetés lligar els vilatans d’ahir amb els que avui continuen, des de diferents camps, lluitant per una Catalunya socialment justa i nacionalment plena i afrontant també, així, un passat comú convuls, que trenca amb la visió pairal i ensucradament harmònica en què sembla que la història hagi passat sempre de llarg camí de Lleida o Barcelona. 

dilluns, 28 de gener de 2013

Joan Roigé, el mestre



Final de juny de 1918, el número 12 del carrer Vallespir és ple de gom a gom. A l’Ateneu Racionalista s’està celebrant l’històric Congrés de Sants; els 155 assistents representen 70.000 obrers. S’estan edificant les bases del sindicalisme català modern. La Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), l’ organització que representa la CNT a casa nostra, crea els Sindicats Únics, que trenquen la lògica gremial del s. XIX. Aquesta nova organització permet que, a l’any següent, la vaga de la Canadenca sigui un èxit, i que s’aconsegueixi així la jornada laboral de 8 hores. Al congrés hi intervindran les figures més emblemàtiques de l’anarcosindicalisme, Angel Pestaña, Joan Peiró, i el que en serà escollit secretari general, per aclamació, Salvador Seguí. Darrere les cares més populars hi trobem una segona fila de referents: un d’ells és Joan Roigé i Rodó, que actua com a amfitrió del congrés; és el director de l’Escola Racionalista Luz, amb seu a l’ateneu, una escola que s’acaba traslladant finalment al carrer d’Alcolea, 80, del mateix barri.

Roigé, igual que Joan Puig i Elias o Floreal Ocaña, entre molts altres, eren deixebles directes de Francesc Ferrer i Guàrdia. Encarnen una segona generació de mestres que, durant la segona meitat de la dècada de  1910 i principi dels anys 1920, faran possible el naixement de centres educatius lligats als ateneus o sindicats, com l’escola Natura (1918-1939) d’Elias, vinculat al Sindicat Tèxtil i fabril al Clot. El denominador comú de tots ells serà un ensenyament sense càstigs físics, fonamentat en el diàleg socràtic, amb criteris científics, sense adoctrinament, sense premis ni càstigs, amb coeducació de sexes, amb una gestió assembleària de l’escola (per part dels treballadors militants al sindicat), cooperació entre alumnes, amb sortides i excursions a la natura i als centres de treball i on la teoria es combinarà amb la pràctica. Es tractava, doncs, de construir un ciutadà, un obrer qualificat que fos, alhora, capaç de tenir uns coneixements crítics a nivell científic, artístic, cultural i social. L’Ateneu Racionalista de Sants agafa com a model l’Escola Moderna de Ferrer, es basava en classes diürnes i nocturnes. Les diürnes, amb un total de 70 alumnes, es dividien en dos grups: una aula de pàrvuls i una de més grans en què hi trobàvem nois i noies de fins a 14 anys. Juntament  amb les classes teòriques i les sortides, també es donava molta importància a la conversa reflexiva i a l’oratòria. Les sessions nocturnes estaven dedicades a l’educació i formació dels obrers, de 15 a 60 anys, des de les 7 fins a les 10 del vespre, en què es duien a terme debats, seguits d’un resum sobre el tema tractat per tal de reforçar l’alfabetització. La difusió cultural es veia complementada amb una biblioteca de 700 exemplars.

D’altra banda, el centre dirigit per Roigé va esdevenir, abans que Martinez Anido fos nomenat governador de Barcelona, una de les tertúlies més il·lustres dels diumenges. Per allà hi passaven les màximes figures del sindicalisme, juntament amb obrers anònims. Les sessions eren presidides pel mestre. En aquells moments un dels temes que es tocaven amb més passió era la tot just iniciada revolució russa, amb les seves esperances i temors. Serà sortint d’un d’aquests debats que Pairó, al mateix carrer d’Alcolea, patirà el primer atemptat fallit a mans del Sindicat Lliure.


 Conferència amb Joan Roigé el 1923. Arxiu Municipal
d'Esparreguera. (AME).
En la majoria dels casos les experiències educatives seran de curta durada i intermitents. Aquestes iniciatives, lligades al món àcrata, patiran les diferents onades repressives contra el moviment obrer. No hem d’oblidar que en la majoria dels casos els professors eren militants de la CNT. El mateix Roigé el trobarem fent un míiting a Esparreguera, al local de la Siempreviva, l’abril del 1923. El mestre serà empresonat arran de la vaga de la Canadenca al vaixell Pelayo el gener de 1919. Amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, l’escola serà tancada i posteriorment reoberta. Durant la junta militar, Roigé viurà, igual que la resta dels seus companys, en la semiclandestinitat. És molt possible, segons afirmen fons orals, que aquesta situació el portés a exiliar-se al Mas d’en Gall, on malviuria com a mestre. “Roigé vivia pobrament. L’escola, que era el seu únic ingrés econòmic, a penes li donava per viure. La roba que duia era llustrosa per l’ús i sargida. Al matí es desdejunava amb una arengada a la brasa i una llesca de pa amb tomàquet. El dinar era magre i sobri, el sopar.” (P. Foix). Amb aquesta primera estada a la vila provablement coneixerà una noia molt més jove que ell, Maria Rovira i Calsina, la qual es convertirà en la seva parella, amb qui tindrà un fill, al final de 1926, l’Hèlius. Maria Rovira compartirà els somnis i els idearis de Roigé, acabarà essent mestra racionalista, com ell; quan tot això succeeixi, serà coneguda per tothom com Germina Roura.

A l’octubre de 1927, el tornem a tenir a Sants, on serà detingut tal com narra Pere Foix al llibre Apòstols i mercaders:  “Un matí, ell i jo estàvem asseguts al pupitre enraonant i, tot d’una, un xicot d’uns catorze anys –al qual Roigé tenia encomanat que quan ell parlés amb algun amic dins l’escola, sortís al carrer i dissimuladament vigilés si s’acostava alguna visita no desitjada– entrà d’una revolada i tancant la porta-vidriera que donava al carrer, cridà:
- La policia!
- Ja hi som! – féu Roigé, ombrejant-se-li el rostre.
En efecte, ja hi érem. De seguida entraren dos senyors, vull dir dos galifardeus vestits de senyors, els quals, expressant-se en castellà i sense cap mirament pel lloc on es trobaven, cridaren:
- Ep! Mans enlaire! On són els papers que estàveu llegint?
I mentre l’un ens escorcollava i després remenava els papers i llibres que hi havia damunt el pupitre, l’altre, adreçant-se als alumnes de Roigé, va fer:
-Vosaltres quiets! I no sortiu de l’escola! Entesos?
No trobaren cap dels papers que deien cercar, ni tampoc res que ens pogués comprometre, però ens van manillar.
Ens feren sortir al carrer, i el policia que duia la veu cantant, ens preguntà:
- Voleu anar en taxi?
- A peu! –contestà Roigé, indignat.
Tots els nois havien sortit de l’escola i promovien un enrenou de mil dimonis.
- Què són aquests crits? No us he dit que no sortíssiu de l’escola? Apa, apa, tots a dins! –deien un dels policies, renyant-los.
- Ací, qui mana és el mestre, ho sents? – li respongué un vailet que no tindria més enllà de deu anys-. I, mentre ell no ens digui res, fem el que ens sembla!
Aquella mainada es plantà al mig del carrer i tot eren crits, xiulades, amenaces; un reguitzell d’insults.
- Ganduls! Brètols!
Ben aviat, des dels balcons, algunes dones uniren la seva indignació a la dels alumnes d’en Roigé. I exclamaven, gesticulant, algunes amb la mà closa com qui volgués donar cops de puny:
- Què us han fet aquests homes? Deixeu-los anar, que són més honrats que vosaltres! Ja vindrà que farem la pau, lladres, més que lladres!
- Desvergonyits!
- Aneu a la vostra terra a fer de policies!
I així tot el carrer d’Alcolea fins arribar al pont. Fins arribar al pont, sota el qual passaven el carril, pujaren dos guàrdies civils i, apuntant amb els màusers vers la gent menuda, l’esporuguiren i tots tornaren corrent a l’escola.”
L’operació acaba amb 50 detinguts més, tancats a la Model. Sortiran pel Nadal del mateix any. El temps de reclusió enfortí els lligams entre Roigé, Pestaña i Foix. El resultat en serà el setmanari Acción, que s’editarà com a substitut de la Solidaridad Obrera fins a la seva reaparició. No es pot oblidar que el mestre serà una persona molt influent en la CNT prerepublicana. El 1923 és escollit a Lleida en el II Congrés de la CRTC secretari del comitè, càrrec que deixarà al cap d’un mes. D’altra banda, el 1928 el trobem al comitè nacional de la CNT amb Pairó, el qual serà partidari de trobar punts d’entesa amb els sectors republicans catalanistes encapçalats per Macià. Aquesta aposta estratègica, dels sectors més moderats de l’anarcosindicalisme, cristal·litza amb el Manifest d’Intel·ligència Republicana, on cerquen estratègies per a fer caure Alfons XIII, s’esbossa la nova república i s’assoleix un pacte no escrit, amb el nou ordre, d’un període de calma revolucionària de 6 mesos amb la CNT, tal com explica l‘ABC de Sevilla el 1932. Roigé serà un dels encarregats de reunir-se amb l’oposició republicana a París i Bèlgica. Allà coincideix amb persones com Jaume Aiguader, futur alcalde de Barcelona. .

Instaurat el nou règim, es dedica a la tasca de mestre, que finalment podrà exercir amb relativa tranquil·litat. Ajuda a engegar l’escola Ferrer i Guàrdia de la Torrassa, per on passaran professors com Floreal Ocaña i el seu company sentimental Severino Campos. El 1932  serà substituït per Josep Xena. En aquest moment torna a  Esparreguera, un poble molt dinàmic, amb entitats capdavanteres, com són l’Ateneu, l’Estrella o el Patronat. Hi ha, però, una altra societat recreativa, la Siempreviva, molt antiga, concorreguda especialment per pagesos i gent humil, els que despectivament es coneixien com “la tarregada”, els que anaven sempre plens de pols i terra. Seran freqüents les reunions i conferències referents a qüestions socials i sindicals, i parlaran personalitats com Joaquim Maurin, Lluís Companys, Durruti o Joan Pairó, entre d’altres. 

Conferència racionalista al Centre
Cultural i Obrer. AME
Aquell any l’entitat durà a terme una refundació, en què Roigé jugarà un paper destacat, com a intel·lectual i persona políticament influent. Durà a terme diferents conferències. L’objectiu és crear eines de transformació social. Amb aquest fi neix el Centre Cultural i Obrer. Amb el cafè, la sala de ball, de reunions i la voluntat de crear estructures autònomes de contrapoder. Al centre hi confluiran els sectors més esquerrans d’ERC, els trentistes del sindicat de l’Oposició, la CNT  i gent que era de tots i de cap. Podem veure l’ambició amb què arrenca l’entitat, amb el programa de la Festa Major de 1933, l’orgull pel fet que la dona esdevingui sòcia de l’entitat amb plens drets, així com de l’existència de la Cooperativa Obrera Germinal, entitat germana vinculada a la Unió de Rabassaires, de la creació d’una Mútua i de la formació d’una escola racionalista.


Programa de Festa Major del Centre Cultural i Obrer del 1933. AME

Al final de 1932 ja funciona l’Escola Racionalista d’Esparreguera Luz, que escandalitzarà els sectors més conservadors. Les classes s’imparteixen al primer pis de la societat recreativa. Roigé aplicarà el mateix mètode que havia usat a Sants, tal com es pot desprendre de l’horari escolar, cedit a l’Arxiu Municipal d’Esparreguera, per un dels que en fou alumne, Josep Alert. La formació acadèmica es complementarà amb la creació d’una coral i una companyia de teatre infantil, que debutarà a la Festa Major de 1933. L’escassa documentació impedeix un major coneixement de l’experiència. Ara bé, gràcies a fonts indirectes, com l’informe fet per mossèn Crespí, acabada la guerra, ens permet veure la importància que assolí el centre: Des de Febrero del 1936, se celebraron muchos matrimonios civiles y entierros civiles, y quedarían muchos niños sin bautizar en una proporción del 40%. Los niños en la periferia de la población muchas veces insultaban a los sacerdotes con blasfemias y palabras (gordas). Una escuela particular, bisexual, disolvente, situada no muy lejos de las casa rectoral, tenia más de setenta alumnos.

Vetllada en que intervenen els nens de l'escola. AME

L’escola es veurà influïda per la trajectòria del Centre Cultural Obrer, que acabarà essent clausurat arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. Cal sumar-hi, a més, els enfrontaments interns per motius ideològics. Els socis acabaran ingressant a l’Ateneu. Deu ser en aquestes dates del bienni negre que l’escola es trasllada al carrer de Sant Jaume, possiblement al número 8, al domicili que Roigé comparteix amb els cinc membres de la família de la seva companya, els Rovira Calsina, una família amb un nivell cultural molt alt, en què tots els membres sabien llegir, fet estrany en gent humil. La sort de la Luz però tornarà a canviar amb l’esclat de la guerra. L’inici del procés revolucionari portarà a decomisar tots els béns de les entitats i partits de dretes. Aquesta serà la sort que correrà el lerrouxista Centre República Radical (actual Restaurant Montserrat, de l’avinguda de Francesc Macià, d’Esparreguera), la principal força dretana de la vila. El pis superior serà reconvertit durant el conflicte en l’escola, un espai gran i amb condicions per  a poder impartir-hi classes.

Amb la derrota republicana, Joan Roigé, amb 58 anys, emprèn el camí de l’exili juntament amb el seu fill Hèlius i hem de suposar que amb al seva companya Germina Roura. El seu nom surt a la llista de personas más destacadas por su significación izquierdista durante la dominación roja que es confecciona l’endemà de l’entrada les tropes franquistes a la vila. Segons sembla, morirà el 1942, al mateix any que el seu company Joan Pairó serà afusellat a Paterna. De la seva fi se’n coneixen dues versions: alguns postulen que morí a França; d’altres afirmen que el 1940, després de tornar, fou detingut i acabà els seus dies boig, com a conseqüència de les tortures infringides per les forces de l’ordre del nou règim. En queda el dubte.

Acaba així a Esparreguera una manera diferent d’entendre l’educació, l’aprenentatge i la relació entre les persones. Malgrat el devastador cop que significa la dictadura, els corrents de renovació pedagògica de Ferrer i Guàrdia seguiran fluint i impregnaran molts dels  primers mestres de la democràcia, els que van formar la nostra generació.

Horari de l'Escola Racionalista Luz. AME