dijous, 30 d’octubre de 2014

Joaquim Rodríguez Vilanova, la creu


A les golfes de l’antiga Fonda Catalana hi havia una tronada maleta amb mapes, llibres de Formación del espiritu nacional, un templet de La Pilarica i moltes, moltes cartes enviades des de multituds de presons i camps de treball. A vegades el nen de la casa pujava a les golfes a llegir les cartes de l’avi i en descobria una història com la de tants republicans tancats en els llargs anys 1940. Un mil·lenni després, un historiador amb poca feina passarà nits de l’hivern de 2014 rellegint-les. Unes vetllades acompanyades amb un fantàstic estofat de senglar i les mirades curioses dels parroquians que, en algunes ocasions, acabaran derivant en tertúlies sobre velles guerres. 

La maleta de Cal Milu

Les cartes

Com recordava el nunci esparreguerí Francesc Vidal, el qual fou tancat com a soldat republicà al camp de Sèt-fonts, l’obsessió dels presos era enviar una carta a casa per tal de poder establir contacte amb la família. Treure’s l’angoixa de sobre de saber com estaven els de casa i, per descomptat, llençar un fil per poder facilitar el retorn des d’uns centres on es passava molta gana i es veien les escenes més baixes de la condició humana. Recordava Francesc Vidal que al mig del camp hi havia un tancat de 10 metres quadrats destinat als reclusos republicans “maricons”, els quals eren el blanc d’humiliacions per part dels seus propis companys. L’obsessió per redactar unes lletres que li van donar la llibertat el portaren a vendre unes botes sobreres per set francs per així poder comprar paper i segell.

La majoria de cartes de la maleta de Cal Milu seran escrites per Joaquim Rodríguez Vilanova, enviades a la calle San Ignacio 18 d’Esparraguera de Montserrat, dirigides a la seva muller, l’Annita Serra, amb el record sempre present dels dos fills, o a algun germà o conegut. Ens manca en la majoria de casos el punt de vista dels familiars. Malgrat això, es conserven algunes poques lletres enviades pels familiars al pres. Totes elles s’estructuraran en un format molt rígid amb l’ús recurrent per començar del “Muy apreciada esposa, espero que al recibir ésta disfrutes de la más perfecta salud como es la mía A.D.G·” i tancant sovint amb un “tu marido que lo es”, “de tu esposa que lo es” reafirmant el lligam de possessió i compromís. Tots aquests formalismes contrasten amb una llengua escrita que sovint és una plasmació sobre el paper del llenguatge oral. Un gran nombre d’elles seran targetes postals, un petit rectangle aprofitat al màxim amb una cal·ligrafia acceptable i una ortografia que delata molt pocs estudis. Com no podia ser d’altra manera, totes elles seran escrites en castellà. Un castellà farcit de catalanismes “te mando unos michones no se como se dice en castella” i frases fetes traduïdes literalment “tal haran tal encontraran”, “hacer mal a nadie”…

Normalment totes elles tindran un to contingut i pràctic, però cal tenir en compte que totes elles passaran per la censura militar. Saber i transmetre l’estat de salut i saludar els familiars i coneguts eren l’objectiu de les cartes, que alhora ajudaven a confirmar la fortalesa d’uns llaços efectius i de solidaritat cabdals per a sobreviure. D’altra banda, seran l’eina per a coordinar tota la paperassa burocràtica, avals i paquets. Sobretot s’informarà de les necessitats materials; diners, sempre que els de casa puguin,  tabac (el fumar es convertirà en una de les poques distraccions i luxe dels presos), fil i agulla, una fotografia per recordar els de casa, una muda o un grapat de garrofes “(...) cuando me mandes el paquete haras el fabor de ponerme una puñado de garrofas por que haci por las mañanas podre poner hami estamago alguna cosa” (11.1.41). Com no podien faltar també les demandes de plomes i tinters per a poder seguir escrivint, encara que sigui en el revers d’un paquet de tabac. D’altra banda s’explicarà sense massa sentimentalisme l’estat anímic alimentant la tossuda il·lusió d’una llibertat pròxima que mai no arriba. En alguns moments, però, aflorarà la part més humana del personatge. Tal com succeeix durant el nadal de 1939, el primer que passarà entre reixes, en el qual s’escriuen una sèrie de quatre targetes postals ricament decorades dedicades com a obsequi per als seus fills en Milan i la Joaquima. Molt de tant en tant s’enviarà algun poema, una lletra descarnada o es farà alguna broma per treure-li dramatisme a tot plegat.







Targetes postals enviades pel Joaquim durant el Nadal de 1939


Pamplona, primera parada 

L’11 de febrer de 1939 Joaquim creuarà el pont del riu Bidasoa. Tant a ell com a la resta de refugiats els estarà esperant la Guàrdia Civil. Aquell dia començarà la vida de vençut i li caurà al damunt tot el pes d’un estat amb ganes de venjança. Sense oblidar la necessitat que tenia la dictadura de construir els fonaments del nou règim mitjançant l’assassinat i el terror.

Pamplona serà la primera parada del llarg periple, on es començarà a escriure el sumari 15.423, concretament al Fronton de Pamplona, que, reconvertit en centre d’internament davant l’allau de refugiats ja fossin militars o civils, serà on es farà una selecció i classificació dels reclusos. Seguidament serà traslladat al Campo de concentración de La Merced. En aquestes primeres setmanes la confusió serà molt gran i la comunicació difícil, tal com es lamenta en la segona carta de l’1 de març 1939 en no haver rebut encara notícies dels seus. D’altra banda, apareix l’obsessió de trobar avals, ja sigui de les noves autoritats franquistes locals o de la gent de dretes. Els avals seran la condició sine qua non per a poder sortir de la presó. Tot i la insistència del pres, aquests no arribaran. Al mes de maig encara estarà reclamant els esperats documents. La família, possiblement, per tal de no minar la moral d’en Joaquim, demana paciència i amaga les negatives dels possibles avaladors a donar un cop de mà. Sembla que a partir del maig la situació es comença a “normalitzar”, es restableix la comunicació amb els familiars de València i al Joaquim se li envien des d’Esparreguera 15 pessetes per ajudar a passar el mal tràngol.

El 28 de Juny serà traslladat a la Prisión Provincial de Pamplona i serà tancat a la sala 12. Una breu nota servirà per a avisar la gent de casa del nou emplaçament.  L’entrada a presó serà el moment en què al Joaquim se li confessa la difícil situació que té per endavant i la solitud de la gent de l’antiga Fonda Catalana. A presó es trobarà amb un veí, el Jorba, i aquest es convertirà en un personatge que apareix sovint a les targetes. Sovint també les dues famílies es coordinaran per enviar als presos caixes amb moniatos cuits, pomes, mudes…

L’entrada a presó implica que comencin a girar els engranatges de la maquinària judicial. L’absència d’avaladors pressuposa la culpabilitat del pres, situant-lo com a entusiasta de la “causa rojo separatista”. El 30 d’octubre, el cap de la Guàrdia Civil d’Esparreguera rep l’ordre de crear l’atestat i se li encomana la recerca de tres testimonis “de reconocida solvencia”. Paral·lelament el Delegado de Información e Investigación de Falange d’Esparreguera, el comandant del destacament de la benemèrita i així també l’alcalde redactaran els seus informes per transmetre’ls al Jutjat de Sant Feliu de Llobregat.

Amb l’arribada de les festes nadalenques, la correspondència es multiplica, arriben lletres fins i tot de Vilanova i la Geltrú de part d’en Manuel, un company de fatigues de Pamplona. La gran alegria del Nadal a la fonda seran els torrons que portarà el tiet Manolo, el germà del Joaquim. Passades les celebracions, es talla la comunicació. La situació es torça, els fills emmalalteixen, la Joaquima agafa el xarampió i en Milan, una malaltia de les mans. Tot i així, la pitjor part, però, se l’endurà l’Annita, una cama malalta l’enviarà un mes a l’hospital i una intervenció a temps li salvarà l’extremitat de l’amputació (20.2.40). Aliè a la situació, en Joaquim fa la primera declaració de cara al judici. Les males notícies li arribaran a posteriori i l’angoixa el posseeix; una lletra que no arriba, informacions poc precises; qualsevol indici es converteix en la certesa que li oculten males notícies. Malgrat el desànim, segueix insistint, en va, per tal que els seus pressionin a aquells que li deuen algun favor i que s’han convertit en homes del Movimiento per tal d’aconseguir, si no és un aval, un certificat de bona conducta. Finalment la situació es redreça, la vida continua i el clan Rodríguez-Serra es reunirà per celebrar-ho durant la Festa Major d’Esparreguera amb un dinar de luxe, macarrons i conill.


Direcció dels paquets enviats per la familia
a la presó
Barcelona, cel·la 553

A l’abril tot canvia. El Joaquim arriba el dia 11, provinent de Pamplona, a la presó-dipòsit municipal de Sant Feliu de Llobregat per declarar l’endemà i ser internat a la presó Model de Barcelona, cel·la 553 de la 6a. galeria. Retornat a Catalunya, haurà de ser tractat d’una afecció a la vista. L’arribada a Barcelona suposa el retrobament amb la gent de casa després d’un any, així com l’accés a algunes petites grans comoditats; fruita fresca, sucre, roba neta, peces de dòmino, un sac per a passar l’estona boxejant, una manta o un matalàs, el qual trigarà molt a arriba al seu destinatari, per culpa del caos burocràtic o d’algun funcionari amb les mans llargues. La pertinent reclamació “con buenos modales pero con energia” que desprèn un orgull de classe mal dissimulat, farà que el matalàs arribi a bon port.  La llista d’objectes és tan quotidiana i simple que la seva absència ens fan adonar de la misèria que implicava trobar-se en una presó espanyola els anys 1940. 

L’entrada a la Model implica adaptar-se als nous horaris i rutines. Els dissabtes, recollida de paquets amb la sorpresa, alegria o mala llet de veure que hauran portat o de què falta: “En que pensabas que no me mandastes la tovalla para la car. Sino me la mandas no me podre lavar en 15 dias. Sino que lo ago con la camisa” (16.1941). La comunicació de galeria, és a dir un guirigall de gent, “De lo que dices de la comunicación, como solo son 5 o 6 minutos, no vale la pena que agas el viage.”, que més que comunicar permet veure el pres a distància. Malgrat tot de tant en tant és podrà fer una comunicació especial, com succeirà el dia 30 d’octubre de 1942, el matí serà el torn dels adults i a la tarda durant una hora, en Joaquim podrà tornar a veure, abraçar i jugar amb els seus fills.

Anell i caixa fet pel pres
comunista Emilio Escorizo
La coordinació entre les dones roges amb homes tancats i la creació de les caixes de resistència permetran assumir el cost, de temps i diners que significava desplaçar-se setmanalment a la capital. D’altra banda l’Annita rebrà l’inestimable suport del Manolo, germà d’en Joaquim; “el sabado novine a verte porque enlas 14 pesetas quetenia qpe perder de jornal yo tengo para comprarte otras cosas. Joaquin yo trabajo de las cinco de la tarde alas cinco dela mañiana aci esque cuando vengo atraerte el paquete vengo sin dormer pero porti ari lo que fuera menester (…) cada vez quevengo atraerte elpaqueuete y lo entrego tengo quellorar al saber que estoy tanserca deti ino te puedo ver.   (14.7.1940) Mentrestant per matar el temps i sentir-se útil en Joaquim es dedicarà a fer espardenyes per a tota la família. Pobres, però calçats. Així també anells de plata a partir de monedes o caixes que són autèntiques meravelles d’art popular. Aquestes es convertiren en activitats molt comunes entre els reclusos.


Els desplaçaments a Barcelona s’aprofiten al màxim; a part de la Model, el barri Xino i el Port seran parada obligatòria al ser uns dels centres de l’estraperlo. Sobretot a partir del febrer de 1941, quan la família de València comença a enviar algun saquet d’arròs per barca, un arròs que es pagarà a València a 10 pessetes el quilo, gairebé el sou d’un jornal. Coincidint amb l’ajuda que arriba des del Cabanyal, es comença a notar que la fatiga passa factura i aquesta es tradueix en retrets i discussions entre els familiars. Fa més de dos anys que el Joaquim està tancat i molts més que es passa gana per molt que es treballin 12 hores diàries a la fàbrica i que el diumenge, dia de repòs, s’estigui a la Fonda servint.





Carta enviada per l'Anita Serra del 15.3.1941


El judici

Paral·lelament a les trifulgues que comporta la vida de subsistència tant a dins com a fora de la presó, hi ha una qüestió que pesa com una llosa, un pensament que sobrevola constantment: el judici i la sentència. A mesura que el procés comença a agafar cos augmenta el neguit. Conèixer el jutjat, buscar els noms de tres, quatre, set persones ben vistes pel franquisme que li deguin algun favor al Joaquim de l’època en què ell remenava les cireres, per així poder aconseguir un document de bona conducta al qual agafar-se, un escut de paper per rebatre totes les acusacions. Finalment, amb la carta del dia 15 de maig de 1940, arriba l’esperada notícia; hi ha persones disposades a firmar a favor seu. El Moreno demana que li enviïn els avals immediatament. Malauradament s’emportarà una sorpresa en rebre’ls i no ser el que s’esperava “Sobre el aval que memanda el Señor Seguarra que estoy muy content pero de la forma que esta escrito no lo puedo entregar como aval ami parecer esto quedise ostento armas lo podria suprimir” 12.7.40. D’altra banda, no estaran segellats ni per la Falange ni per l’Ajuntament, de manera que perden, per tant, gran part del seu valor. Malgrat tot, arriben els documents des de diferents bandes.

Des de mitjan abril de 1942, s’engega la maquinària judicial, que comença a recollir les declaracions de quatre testimonis. Un d'ells es trobarà fora del país, la resta llencen acusacions molt dures contra El Moreno, algunes fetes per persones en les quals ell sembla confiar. A partir del mes de juliol  tornen a declarar els testimonis inicials, així com també noves veus; familiars dels assassinats a Castellbell i el Vilar. Els nous testimonis, majoritàriament d'Olesa de Montserrat, aporten poca informació o desmenteixen la intervenció directa del Moreno en aquest crim sense desmentir-ne d’altres. A l'octubre continuen les declaracions d'altres esparreguerins.

El 23 de febrer de 1943 el fiscal demana per Joaquim Rodríguez cadena perpètua o pena de mort. Durant tot aquest temps la informació de l'estat del consell de guerra arriba amb comptagotes tant a la família com al Moreno. En la correspondència es palpa l’enuig del pres així com les súpliques constants tant a l'Annita com al Manolo perquè coneguin quelcom més. En una carta del 7 de març, per boca d'un company de presó, la família s’assabenta de l'avançat estat del procés judicial; els càrrecs que se li imputen, la pena que demana el fiscal, així com també l'advocat d'ofici que li ha estat designat, l'alferez d'artilleria Antonio Molina Ramírez comença, doncs, l'odissea per trobar-lo. Paral·lelament es perden les esperances de poder tenir un advocat que doni garanties per a articular una defensa ben treballada; “había un amigo mio, que era abogado militar, y que él seria  el que se encargara de la defensa de Joaquín, desgraciadamente, se ve que no tiené interés alguno en molestarse, pues por lo visto, cuando uno, sea por la causa que sea, entra en la cárcel, todas las amistades se desentienden de uno.” (7.03.1943).

Finalment se celebra el consell de guerra el 27 de març de 1943 a la sala de justícia del govern militar. El fiscal crida a declarar dos testimonis i se centra, especialment, en els crims de Castellbell i el Vilar. Posteriorment la defensa s'escuda en la manca de testimonis presencials en tots els esdeveniments. El fiscal demanarà la pena de mort i la defensa la pena immediatament inferior. La sentència serà la pena de mort.  Però aquesta no serà ferma ni s’executarà fins que l'autoritat judicial no la confirmi al cap d'un mes. La notícia, com no podria ser d'altra manera, cau com una bomba i corre com la pólvora, ja que se n’assabenten tant la família de València com també una germana de Madrid, la Patrocinio. Als de casa només els queda resar per un miracle i esperar el desenllaç. Mentrestant, a la Model hi tindrem el Joaquim esperant que una matinada pels volts de les 5 els guàrdies el treguin de la cel·la per dur-lo al patíbul. Passes, sorolls de forrellats obrint-se i tancant-se, silencis, crits, plors. Una rutina tan mecànica com macabra que sempre passarà de llarg durant un llarguíssim mes d'abril.

Desconeixem què succeeix entre el 28 d'abril i el 13 de maig, però el que era un final segur davant un escamot d'afusellament queda aturat per manca de proves i pendent de revisió. La situació canvia radicalment quan el 28 de juliol Franco li commuta la pena de mort per la cadena perpètua, és a dir, trenta anys de reclusió. Fonts orals apunten com a responsable d'aquest gir copernicà algun dels presos feixistes que havien estat sota el seu poder durant el període en què fou guàrdia d'assalt als camps de treball, com per exemple Joan Romagosa. Cal apuntar també que en la correspondència d'aquells dies es fa referències a advocats i a l'esforç econòmic que aquests impliquen per a la família. En alguna nota es parla de 100 duros, un dineral.

Carta enviada pel Joaquim el 13.9.1942, durant el procés judicial.

Pic i pala 

Commutada la pena de mort, s'obre un nou horitzó. Amb 39 d’anys cal afrontar 30 anys de presó. En Joaquim passa a dependre del Patronato de Redención de Penas por el Trabajo, un òrgan creat l’any 1938 que s’encarregarà de gestionar la nova modalitat penal, la qual consistirà bàsicament a bescanviar un dia de pic i pala per un, dos o tres dies de presó, depenent de la “bona conducta”, el centre o tants altres incentius o penalitzacions. Es construiran al voltant d’uns 121 destacaments penals arreu de l’Estat amb aquesta finalitat. Aquest sistema de reducció de penes serà molt útil per a la dictadura; per una banda, serà un canal per a descongestionar un sistema penitenciari desbordat i, de l’altra, serà la mà d’obra semiesclava que s’ocuparà de fer la feina més dura de (re)construir les obres públiques considerades d’interès nacional (pantans, mines, vies de tren, el Valle de los Caidos…). A més a més, les empreses concessionàries de construir les infraestructures s’ocuparan de la manutenció i pagaran quatre duros a l’Estat per la mà d’obra presa. Uns diners que es dividiran en dues parts: una se la quedarà l’Estat i l’altra serà una petita paga per al pres i la família.

Els condemnats a cadena perpètua de la Model de Barcelona seran enviats a treballar. El Joaquim serà dels últims de marxar gràcies a algun contacte a dins de la Model. El 8 de novembre de 1944 comença el periple per diferents camps de treball. La ben entesa d’un tren que camí de Badajoz farà escala a Madrid li permetrà retrobar-se, al cap de molts anys, amb sa germana Patrocinio, el cunyat guàrdia civil i els nebots. Arribat a Badajoz, serà internat a la 2ª Agrupación de Colonia Militarizada de Montijo, on juntament amb altres companys d’Olesa de Montserrat serà un dels 1.500 presoners que treballaran en la construcció d’obres hidràuliques, fent un sistema de preses i canals al riu Guadiana. Les condicions seran duríssimes tal com il·lustra la carta enviada clandestinament al germà Manolo (12.3.45), en què retrata tant la situació de misèria que viu l’Extremadura de postguerra com la vida als camps.


 Foli 4 i 1
Foli 2 i 3
Foli 5
Carta del Joaquim des de Montijo del 12.3.1945. Foli 6
Per manca de feina, serà traslladat a mitjan abril a la presó de Badajoz, juntament amb els seus companys esparreguerins Fèlix Jorba i Josep Subirana. D’allà seran enviats al Reformatorio de Adultos de Ocaña, a Toledo, per on havia passat l’any 1940 el poeta Miguel Hernández. En aquest centre, al Subirana, li serà concedida la llibertat condicional. Serà desterrat i anirà a viure a València, al barri del Cabanyal, al carrer dels Àngels, 23, a casa de les germanes del Moreno. La solidaritat i camaraderia tornen a ser vitals per tal de poder sobreviure. En aquesta presó s’assabentarà que el Milan, el fill gran, s’ha posat a treballar recollint olives. Des de la distància el Joaquin intentarà fer el paper de pare; “el papá, cuando venga no quiere que tu vayas a trabajar asta que tengas mas años, y que aprendas mucho de letra y que sepas mucho y que no seas tantonto comoyo” (9.10.1945). La situació econòmica és tan precària que, tot i haver-hi un jornal més, els deutes familiars s’acumulen “ya ten dremos tiempo de pagarlo, tu da de comer todo lo que puedas a nuestros hijitos que lo demas ya lo pagaremos.” (26.1.1946)

Amb la publicació, Decreto de 9 de octubre de 1945 por el que se concede indulto total a los condenados por delito de rebelión militar y otros cometidos hasta el 1.º de abril de 1939, apareix la possibilitat d’una sortida imminent i en Joaquim alimenta la il·lusió de la llibertat fins que el 26 de gener de 1946 escriu: “Anita el otro dia me vino denegado el in dulto de negado, ahora esperaremos la condicional, pero yo creo que por ahora mi libertad esta un poco negra”. En les següents setmanes les gestions del seu cunyat guàrdia civil mantenen encesa la flama de l’esperança, que, lentament, s’anirà apagant: “me dijo mi cuñado queyo dentro de 15 dias estaria en libertad pero yo, no melo creo pero alo mejor es verdad” (5.2.1946). Al mateix temps, sense massa insistència, demana que les autoritats locals, com el capellà, facin algun document de bona conducta, mentre veu darrere de tan poca fortuna una mà negra.  Coincidint amb la negativa de l’indult, serà traslladat al Destacamento Penal de Trabajadores Colmenar Viejo de Madrid a les obres del ferrocarril Madrid-Burgos, concretament a la construcció d’una mina, on cobrarà 4 pessetes diàries destinades a la família i 50 cèntims per a ell. Amb aquests diners haurà de comprar roba i calçat, uns diners que, tot i així, no sempre es cobraran.

La proximitat amb Madrid i el fet que el cunyat sigui guàrdia civil permetran que molts diumenges el Joaquim rebi la visita de la família de la germana, gaudint així per una estona de la bona vida d’abans; “este domingo vino mi cuñado y mis sobrinos averme y me trajieron comida y trajieron una paella muy grande para aser un arros con carne, y gambas, y muchas cosas mas, y mis sobrinos y mi cuñado, i yo isimos la paella y todos me timos las manos con hella, anita esto me paresia ami un Rancho grande, al ver mis sobrinos aquí, con mucha alegría y también mi cuñado me saco al pueblo, a tomar café” (20.1946), realment un fet excepcional si el comparem amb la penosa quotidianitat: “aquí también va la comida, muy mal pero con todo esto va mas barata que aquí, donde estas tu, porque un quilo de pan vale 9 pesetas y un litro de aceite 20 pesetas y un quilo de ygos 8 pesetas, ino tedigo nadamas, que no se puede comer, y nadamas tengo que de cirte, que nomas comen cuatro, que son los principales y los demas se mueren de ambre, i yo creo que en todas los sitios, es lo mismo.” (30.1946) Gana i molt de fred en el rigorós hivern de la Meseta castellana.

Foli 4 i 1
Carta del Joaquim des de Colmenar Viejo de 21.6.1946. Foli 2 i 3

Una constant que es repeteix en cada trasllat de centre és el sincerament sobre les condicions en què es viu i, d’altra banda, també la voluntat d’assegurar que la nova destinació serà un lloc molt millor. Al juliol abandona Colmenar Viejo; sembla que amb molt males condicions físiques, tal com revela a l’Anita el reclús Luis Agudo, antic porter del la Colònia Sedó. En Joaquim ha de passar sovint per la infermeria, ja que es troba “muy extropeado”. Les rèpliques des de casa seran cartes de súplica al director general de Presons de Madrid demanant en va la llibertat. Segueix la processó pels centres penitenciaris: Fuencarral, Lozayuela i Guadalajara. A Guadalajara es condensen les males condicions de vida i la falta de perspectives; “aquello era un verdadero pozo lo más malo queyo hevisto en mi vida, por tratos y por comida. Aquello es un infierno” (29.4.1947). En Joaquim com molts dels seus companys opten per la desobediència. Del 13 al 18 de febrer de 1947 s’esdevé un “plante”. Una de les represàlies serà perdre 6 mesos de redempció de la pena. Mesos després confessarà a l’Anita els fets ocorreguts en una carta passada clandestinament; “Anita te voy a contar alguna cosa de lo que pase en Guadalajara mira Anita alli hay la junta más mala que he visto yo en mi vida, nos mataban de ambre y malos tratos, y por eso y simos la guelga de lambre y estuvimos 6 dias sin comer, si tu me uvieces visto, mi barriga me tocaba alos guesos de la espinada, y por ese motivo no te podía escribir porque estaba arestado” (14.5.1947).

Deixarà Guadalajara per ingressar a Bustarviejo al mig de la serra nord de Madrid. Aquest camp estigué actiu entre el 1944 i el 1952 i ha estat objecte d’un estudi arqueològic que l’ha convertit, finalment, en un centre d’interpretació i memòria. Un camp que albergava una centenar de presos treballant per a l’empresa Hermanos Nicolás Gómez a les obres del ferrocarril Madrid–Burgos, en la construcció d’una estació, dos túnels i un viaducte. El destacament penal estava situat a un quilòmetre i mig del poble i es trobava en un bonic però inhòspit paratge; “tengo que decirte que aquí estoy en sima de una montaña, y vivo como los monos nomas me falta tener el culo pelado, no puedo salir de buenos sitios, tengo muy buena suerte con todo” (29.4.1947).  como aquí hay tan buena junta y son tan buenos, y miran tanto por nosotros, por eso lo areclan asi, anita tu abras visto mala junta, pero como esta no la veras nunca, son  peor que salvajes” (8.1947).

Aquest camp tindrà la peculiaritat que algunes famílies de presos es podran traslladar a viure al costat del camp; famílies que no tenien res o bé també que haurien estat expulsades dels pobles. Aquest és un dels motius pels quals no hi havia tanques ni murs. Les poques mesures de seguretat que oferia Bustarviejo el feren un destacament ideal per a les evasions. En una d’elles segons sembla hi intervindrà el Joaquim. Cap a l’agost se’l castiga “por celebrar con otros penados reuniones sospechosas de tipo comunista” i cap a l’octubre hi ha notícies que ha col·laborat en l’evasió.  El Patronat el castigarà retirant-li els beneficis de la redempció de pena i serà traslladat a la Prision Provincial de Madrid. En Joaquim intentarà amagar la situació “si acaso algun dia tardo en escribirte no agas caso” (17.1947).

Maria i Víctor

Enmig d’aquest terrabastall arriba una bona notícia des de la Fonda: la Maria i el Víctor es casen el dia de La Raza, el 12 d’octubre de 1947. El banquet, com no podria ser d’altra manera, es farà a casa. La Maria, la germana de l’Annita, s’uneix amb el Víctor Sorribes. Aquesta és una història que ve de lluny. Al setembre del 1941 en un paquet dels que rep El Moreno a la Model hi ha una fotografia de la família. El “retrato” ensenyat amb orgull als companys arribarà a les mans del Víctor, amic de fatigues del Moreno, el qual es fixarà en la Maria. El Víctor arribarà a la Model ja que al final de la guerra intentà escapar amb altres camarades direcció a Canfranc i a tocar de la ratlla de França se li tiraren a sobre uns soldats nacionals que el confongueren per republicà.

Començarà així un festeig entre barrots, cartes i alguna comunicació. Finalment quan sortí de la presó el Víctor anà cap a Esparreguera a aprendre de cambrer a la fonda del seu amic i a continuar el nuviatge. El Joaquim estarà molt content amb aquest enllaç, un bon amic que ja serà família i, d’altra banda, un home per guardar la casa. D’aquesta unió, en naixerà l’Eulàlia.

Més pic i pala

L’1 de desembre de 1947 el Joaquim és traslladat de Madrid a la Colònia Penitenciària del Dueso, a Santoña. Un viatge llarg de 4 dies: “sali de Madrid nevando, avia mas de dos palmos de nieve y pase más frio que un titiritero y me moje mucho” (11.12.1947). L’entrada en aquesta presó d’alts murs l’hem d’interpretat com un càstig per la rebel·lió de Bustarviejo. Seran temps de solitud. El Joaquim se sentirà abandonat per tots i aquest sentiment derivarà en retrets per a tota la família, fins i tot per als seus fills, i li doldrà especialment l’abandó durant el Nadal, en què no li arribarà cap paquet per poder celebrar mínimament les festes. Després d’un any al Dueso el desembre de 1948 el tornaran a traslladar després d’haver-li rehabilitat la redempció de penes per treball.  El nou destí serà Segòvia, concretament al pantà de Revengo, on arribarà després d’un penós viatge de 10 dies per la gèlida Castella. L’arribada al nou camp coincidirà amb el final de les festes nadalenques i, a diferència de les passades, aquestes seran molt més agraïdes. La comunicació tornarà a ser fluida i el Joaquim rebrà fins i tot un regal; “ tengo que decirte que que estoy muy con tento con el puro que me has mandado” (10.1.1949). Treballant al pantà que havia d’abastir d’aigua la ciutat de Segòvia, el Joaquim anirà comptant els mesos i dies que li falten per a recuperar la preuada llibertat, en haver complert tres quartes parts de la condemna: “también tengo que decirte que ami aun me falta un año trabajando para salir si no me dan la condicional antes, porque cada dia que trabajo me vale por 5 dias,” (24.1.1949) “de lo que tu medices que el papa te dijo que le faltaban 9 meses para salir, pues te dice la verdad, porque ahora te faltan cuatro años, cada 2 meces le vale por un año, asi es que trabajando todos los días me faltan 8 meses” (24.6.1949).

El desenllaç
Informe local per mantenir el desterrament


El 18 de juny de 1950 és El Dia. En Joaquim surt al carrer en haver-se-li concedit la llibertat condicional. El camí de retorn a casa, però, haurà d’esperar. Serà desterrat i no podrà tornar a Esparreguera.  Tot i que el jutge de pau havia declarat sobre les grans facilitats per a treballar que hi havia a la vila, al final la Junta local del Servicio de Libertad Vigilada desaconsellarà el retorn amb l’argument del possible malestar que es podria generar al poble. Davant d’aquest fet, el millor lloc per a viure que trobarà serà el Cabanyal, a casa de la germana Elvira. Suposem que serà allà on la família Rodríguez Serra es retrobarà passada més d’una dècada. Als anys posteriors, la relació entre Esparreguera i el Cabanyal seran molt freqüents; encara avui els néts i nebots recorden els estius  passats a València. Afortunadament per al Joaquim, l’estada a casa la germana serà breu i al final d’agost de 1951 es mouen papers perquè pugui canviar de residència i se li permeti anar a viure a casa del germà Manolo a Terrassa.

Des de Terrassa deduïm que farà el pas definitiu a Esparreguera. Caldrà acostumar-se a un paisatge i a una gent molt coneguda però alhora aliens, i reprendrà els rituals del dia a dia des de la  calle San Ignacio, 18. Uns costums perduts des de l’època en què vivia al carrer d’Anselm Clavé, 18.  La tornada a la normalitat implicarà trobar feina. Després d’algunes negatives i males cares, trobarà on poder-se guanyar les garrofes.

La tranquil·litat, però, no serà absoluta: tant en Joaquim com el Víctor seguiran estant sota sospita i periòdicament des de l’altra banda del carrer, des del Cuartel de la Guardia Civil, se’ls cridarà per interrogar-los, acusant-los de maquis i col·laboradors amb en Quico Sabaté o, simplement, per avorriment. A la fonda ja sigui per prudència o escarment no es parlarà de política. Callar i treballar serà la mateixa consigna en moltes cases i només en Víctor s’atrevirà a fer tertúlia en cercles de confiança a la sala del restaurant. Converses tallades en sec per l’entrada de qualsevol.

La història acabarà el 23 de maig de 1958 amb el compliment de la condemna i després de poc més d’un any, el 16 de setembre de 1959, el Joaquim tornarà de jugar a cartes a Cal Vaquer. A 2/4 de 5 de la matinada, s’estirarà a dormir per últim cop. Una angina de pit acabarà amb 56 anys d’existència dels quals 12 viscuts en les penoses condicions de les presons de postguerra. De la pena i el xoc per la mort de l’amic i company de fatigues, el Víctor perdrà el cabell.

El 1959 finia una de les històries que més cruament il·lustren el salvatgisme al qual vam arribar els esparreguerins, l’abús de poder del que té tota la força, ja sigui en nom de la revolució o el nacionalcatolicisme. Aquell mateix any, però, es col·locava la primer pedra d’un teatre colossal que amb el pre(text) de La Passió, vida, mort i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist, començava a apedaçar una societat esquinçada i a suavitzar l’estigma dels vençuts i l’arrogància dels vencedors.