dissabte, 28 de març de 2015

Els dimonis de Judes


La Passió ha estat un dels elements d’internacionalització d’Esparreguera. Si llegim la premsa del segle XX, és una de les notícies que recurrentment, en acostar-se el període de la Quaresma, apareixia a la premsa barcelonina. A partir dels anys 1930, la millora de les comunicacions, com serà per exemple la popularització del transport a motor, farà que esdeveniments culturals que fins aquell moment no transcendien més enllà dels límits comarcals agafin una dimensió nacional tal com ho plasmaran els diaris de la capital.

La relativa proximitat amb Barcelona i el pintoresc entorn del que gaudia la vila feien d’Esparreguera un destí ideal i així ho recollia la publicació Mirador (19.3.1936): Esparreguera és un poble de cases baixes, fet de carrers estrets i llargs, alguns dels quals es cargolen com a serps, molt simpàtic. A moltes de les cases, que són de sostre baix, per anar des de l’entrada, que serveix de menjador, fins a la cuina, cal baixar dos graons d’escala molt esmolats… i vet ací, davant vostre la pastera i la llar de foc, tan catalanes. A través de la porta que dóna a l’hort es veu un ull de sol, alegre, i les clapes de verd de les cols gegants. A l’hort hi ha un cobert que fa de celler. Les bótes, afiladores, són plenes d’un suc diví, que tonifica el cos i, alhora, fa pessigolles a l’ànima. En una cadira mitjana que hi ha el peu de la porta hi dormen dos gats grassos, fent el tortell. Si fa bon dia bat el sol, Esparreguera riu, al llarg dels seus carrers blancs. L’alta silueta del campanar, al qual es puja per una rampa, vigila el poble. I al darrere, com una cortina, sorgeix Montserrat, amb les seves muntanyes pelades, blavenques, que semblen bonys monstruosos.

A part d’un paisatge bucòlic, els visitants que passaven per la vila gaudien d’una solemne representació teatral que il·lustrava la vida i mort de Jesús a partir dels textos de fra Antoni de Sant Jeroni, ja fos a l’Estrella sedonista amb més solera o a l’esquerranós L’Ateneu. Amb l’inici de la dictadura l’espectacle s’unifica. La pressió  del nou règim per controlar la vida social trasbalsa el món associatiu: es clausura l’Estrella i, d’altra banda, l’Educación y Descanso incauta L’Ateneu, apoderant-se del teatre més gran de la vila que acollirà l’única Passió que es representarà a partir de llavors.

Fos seguint els textos de fra Antoni de Sant Jeroni o els més moderns de Ramon Torruella, la solemnitat de l’espectacle sempre es veia interrompuda quan s’escenificava un dels quadres més celebrats: Judes a l’infern (Danses de dimonis).

Fragment de l'Auca de La Passió de 1951
La memòria viva de La Passió, encarnada amb persones com són Joan Montoriol, un dels últims balladors, i Albert Galceran, recorda el sobtat canvi de registre que es produïa just després del suïcidi de Judes, un dels moments més intensos i emotius de tota l’obra. El canvi de to de l’escena coincidia amb el final del quadre  quan la corda des d’on estava penjat el deixeble traïdor es trencava amb l’impacte d’un llamp. Judes queia de l’olivera que estava situada damunt una petita muntanya just en el moment en què  Satanàs, conegut com el Dimoni Gros, entrava en escena sortint disparat gràcies a un basculant que el deixava al mig de l’escenari, preparat per a intervenir:
Judes, tu t’has penjat, jo et despenjaré i a l’infern et portaré!



Automàticament, el Dimoni gros deixava l’apòstol al mig de l’escenari, l’orquestra Planas de Martorell començava a tocar i s’iniciava el primer ball: L’Estatut. Acabat el ball, es tirava el teló i es produïa el canvi de decorat que portava l’escena a l’infern.  Aquí començava la festa diabòlica, el públic s’animava i acompanyava la música i el grup de balladors feien les coreografies; primer al ritme de l’Aglasiana i posteriorment la del ball més mogut i espectacular: el Ball de les Llagostes, d’Ernest Bucalossi. En aquest últim s’utilitzaven les forques. Els balls, en alguna ocasió calia repetir-los davant l’entusiasme dels espectadors, els quals obsequiaven els dimonis llançant-los puros i peles a l’escenari. Una actitud molt típica de les representacions escèniques populars, ja fos tant en la dramatúrgia o la música. L'espectador censurava o animava el que succeïa dalt de l’escenari. L’apoteosi arribava al final quan els dimonis anaven desapareixent saltant cap al fossat, mentre apareixia una gran flamarada que els tramoies feien mitjançant una atxa de quatre mans sobre la qual es bufava pega grega amb una manxa. Són moltes les anècdotes de dimonis que acabaven la funció amb els morros socarrimats per no haver calculat bé el moment de saltar.




Parella de dimonis de l'any 1955 (foto cedida per Albert Galceran)

L’inici de la segona meitat del segle XX marca un canvi de costums, que es tradueix amb una nova sensibilitat estètica. De l’altra banda de l’oceà arriben noves sonoritats, com el rock-and-roll, i la televisió comença a entrar a les cases a partir del 1956 amb l’emissió de TVE. La dècada dels 50 comença amb la pel·lícula El Judas, d’Iquino, i és simptomàtic que al film, malgrat estar centrat en l’obra  d’Esparreguera i tenir un cert to documental, no hi aparegui una part important del quadre com és la dels dimonis. La dècada, d’altra banda, culmina amb el Concili Vaticà II, que provoca un capgirament en la manera de viure i d’expressar la religió catòlica. L’aparició dels dimonis balladors en escena cada vegada es veurà més fora de lloc; a més a més, cal sumar-hi la substitució de l’Orquestra Planas, part fonamental de l’èxit del quadre, per un orgue, que restarà espontaneïtat i calidesa al ball. Tot plegat farà que el quadre es vagi desprestigiant; “feia de Pastorets, quedava poc serio”. S’eliminà l’Aglasiana i queda només l’Estatut i les Llagostes. Fins i tot, en una ocasió, un capellà que es trobava entre el públic s’aixecà a increpar els dimonis, entenent que el que s’estava fent era una mofa a l’Església. Finalment, al voltant de l’any 1962 o 1963, el Ball de Dimonis serà eliminat de l’obra, sent els gustos del moment i “les circumstàncies eclesiàstiques” la causa.

Grup de balladors de Els Pastorets actual

El Ball de dimonis, però, no desapareixeran del tot, es mantindrà en la representació d’Els Pastorets. Aquesta, com que és considerada una obra humorística i en certa manera menor, permetrà que subsisteixi, això sí, en una versió reduïda. Tant sols es ballarà Les Llagostes i, segons fonts orals, els balladors no seran de tanta categoria. Un costum que encara perviu  avui dia, quan arriben les festes nadalenques i que entronca amb les polques i masurques del 1919 creades pel mestre Josep Monné, pel ball de dimonis de Passió i/o pastorets i interpretades en aquest cas gràcies a la gentilesa del músic Jordi Soler; unes polques i masurques trobades fortuïtament a l’Arxiu Municipal d’Esparreguera que ens porten al començament del segle XX, moment en què s’instauren com a element tradicional aquestes representacions nadalenques per iniciativa dels centres catòlics, en el nostre cas: el Patronat Parroquial de la Joventut.


Partitura del Ball de Dimonis de 1919 de Josep Monné (AMES)




Segons Aurèlia Sabanés al llibre La Passió d’Esparreguera, les danses infernals comencen el 1902 introduïdes pel director de l’obra Pere Joan Llord, burgès barceloní connectat amb els cercles artístics del moment i ideològicament adscrit al republicanisme federal. És en aquest principi de segle quan el ball de dimonis gaudirà de més prestigi, i serà un reclam tant per a les representacions d’Els Pastorets, com, i molt especialment, per a La Passió. És simptomàtic també que les danses apareguin ressenyades en tots els cartells, presentant-les com un punt fort de l’obra, tant en el cartell de 1911 “GRAN BALL DE DIMONIS”, com en el de 1915 “NOUS Y TRIATS BALLS DE DIMONIS EXCLUSIVA Y NOVA DANZA INFERNAL”. És en les primeres dècades del segle passat quan les melodies i danses s’aniran renovant periòdicament per adaptar-se als nous gustos i tendències. Així succeeix el 1923 per mà de Josep Monné, el qual va presentar unes noves músiques molt celebrades pel públic. Desconeixem el moment en què les danses i les músiques van quedar fixades, de manera que es van convertir en un element tradicional fossilitzat i carrincló que a la llarga acabaria desapareixent.

Partitura del Ball de Dimonis de 1919 de Josep Monné (AMES)



2 comentaris:

  1. Com sempre, bona feina Aleix. Sempre m'he preguntat com van decidir triar per als dimonis el Ball de les llagostes d'Ernest Bucalossi, una peça composada per als teatres de varietats de Londres, en una època que no es viatjava i fa 5 o 6 anys amb va costar Déu i ajuda trobar-la per iTunes o Spotify per poder reproduïr-lo als Pastorets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci Xavier. Tens raó es xocant veure el viatge musical de Londres fins Esparreguera, segurament aquell poble d'obrers, pagesets i menestrals estava més connectat al món del que sembla.
      Et deixo l'enllaç del Ball de les Llagostes de 1933
      https://www.youtube.com/watch?v=bcdbX0cqalc

      Elimina